XII Premi d'Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta

Obra guanyadora

Rafael Roca

Rafael Roca
DESCÀRREGA

(JPG, RGB, 300 dpi, 401 Kb)

Rafael Roca

Rafael Roca (Alaquàs, 1971) és doctor en Filologia Catalana i professor de la Universitat de València. Membre del Consell de Redacció de la revista Saó i de la Societat Verdaguer d’estudis literaris, ha centrat l’interés de les seues investigacions en la literatura del segle XIX, amb especial atenció als escriptors i les entitats que protagonitzaren el moviment de la Renaixença. Entre les seues obres cal destacar: Teodor Llorente, el darrer patriarca; Poesies valencianes de Constantí Llombart; Teodor Llorente, líder de la Renaixença valenciana –guardonada amb el XXIII Premi Ferran Soldevila de Biografia, Memòries i Estudis–, i La Renaixença i la Ruta del Cister. Així mateix, ha estudiat l’activitat d’El Centre Excursionista de Lo Rat Penat (1880-1911) , un treball que a hores d’ara es troba en premsa.

El valencianisme de la Renaixença

El llibre fa un repàs a l’activitat cultural –bàsicament lírica– que durant la segona meitat del segle XIX (concretament, entre els anys 1859 i 1902) portaren a terme els protagonistes de la Renaixença a través de la convocatòria dels certàmens literaris i històrics que eren coneguts amb el nom de Jocs Florals. Així mateix, incideix en les intenses relacions de germanor i d’intercanvi que, durant aquelles dècades, s’hi donaven entre els escriptors de Catalunya, les illes Balears i el País Valencià, i com d’habitual era la participació dels autors en les convocatòries literàries d’arreu dels territoris de parla catalana.

Finalment, el treball també dedica dos capítols a repassar i valorar les publicacions que es derivaren de la convocatòria d’aquests certàmens, i quin era el protagonisme i la consideració de què gaudia en aquella època la nostra llengua.
 

Declaracions de Rafael Roca

«El treball tracta d’aprofundir en el coneixement i la reflexió al voltant d’un període històric i cultural (la segona meitat del segle XIX) que tingué un enorme impacte en la configuració identitària valenciana actual, i que, tanmateix, ha gaudit de ben pocs estudis. El llibre pretén explicar quina fou l’actuació que realitzaren els valencianistes del segle XIX, per què tingué unes determinades característiques, i quines possibilitats tenia d’haver-se produït d’una altra manera. Al respecte, s’hi arriba a la conclusió que els fruits del valencianisme polític del primer terç del segle XX foren possibles gràcies al solatge cultural previ: a l’activitat literària i històrica que, des de diverses dècades enrere, havien engegat els responsables de la Renaixença; uns intel·lectuals que, dins de les seues possibilitats i limitacions i enmig d’una societat obertament hostil a la recuperació i el conreu culte de la pròpia llengua, impulsaren una actitud de resistència al progressiu procés de despersonalització cultural i identitària en què vivia immersa la societat valenciana. Una actitud en principi dissenyada des de paràmetres apolítics que, tanmateix, acabà tenint conseqüències polítiques. És a dir, que abans del “valencianisme polític” s’hi donà el “valencianisme poètic”, i que sense aquest mai no hauria existit aquell».