I Premi Bancaixa de Narrativa Vicent Andrés Estellés

Esperança Camps (Ciutadella de Menorca, 1964) és llicenciada en Ciències de la Informació i treballa com a redactora d’informatius a Canal 9. Abans va treballar al diari Menorca, a Ràdio Popular de Menorca i a Ràdio 9. És autora de Ja t’ho diré, dos o tres rams de locura (203), la biografia del mític grup de rock menorquí. Enllà de la mar (Bromera, 2004), guardonada amb el XXV Premi Joanot Martorell, va inaugurar amb força la seua trajectòria com a narradora, una trajectòria que es va confirmar quan la seua segona novel·la,

Quan la lluna escampa els morts (Bromera, 2005), va ser elegida guanyadora del XVI Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira. Amb Eclipsi ha aconseguit el I Premi Bancaixa de Narrativa Vicent Andrés Estellés.

Escrita en primera persona, aquesta novel·la, breu alhora que intensa, és una mena de diari de Marina Mercadal, crítica literària abocada a un procés d’autodestrucció. A través dels diferents apunts, el lector pot percebre la decadència progressiva tant física com psíquica de la protagonista. Tot comença amb un accident de trànsit. Mesos després, justament el dia que es produeix un eclipsi anul·lar de sol, Marina inicia un camí cap al que ella vol que siga el no-res. És, en definitiva, la història d’una fugida, ja que la protagonista marxa de sa casa, de la seua ciutat, i s’amaga, però no aconsegueix fugir de si mateixa.

«Escriure Eclipsi era un doble repte. D’una banda abordava el punt de vista de la primera persona, que sempre dóna molta força al relat, encara que es perd la potestat absoluta que té el narrador omniscient per a intervindre en tot el que ocorre. De l’altra, tenia la dificultat d’escriure des del punt de vista de la soledat. El personatge es relaciona amb molt poca gent, pràcticament no parla amb ningú, i això obliga a utilitzar una sèrie d’artificis narratius amb els quals m’he sentit còmoda i a gust.»

«Em fascinen els personatges turmentats, i Marina Mercadal ho és. Una dona madura que sembla que ho té tot, i que no pot suportar la pèrdua o la culpa. Busca la soledat i el camí de l’autodestrucció. Se sent tan culpable que ni tan sols és capaç de disparar-se un tret al cap. Planifica molt bé el seu final perquè siga especialment dolorós. A mi és aquest recaragolament el que m’agrada, buscar el camí més difícil, menys recte per aconseguir un fi.»