Els dies bons

Aquests dies, són dels bons o dels dolents? La pregunta recorre del començament al final aquesta novel·la, ambientada a l’illa de Mallorca en un passat recent, un passat pròxim que ens parla d’abismes i de llums, d’addiccions, passions i voluntats desfermades.

Gràcies a un joc subtil de veus narratives, que recreen hàbilment la llengua oral i mantenen un ritme ben bé cinematogràfic, coneixem la vida d’en Xavi, des de la seua infantesa a Manacor fins a la seua relació amb la Martina i la filla de tots dos, l’Ariadna. Com un fil imperceptible, lleuger i alhora implacable, la força dels fets els embolcalla en un destí que sembla repetir-se a tota hora.

Amb aquesta novel·la, que transita els baixos fons de Mallorca amb un agosarat punt quinqui –gens habitual en la narrativa actual–, Aina Fullana Llull debuta en la narrativa amb tan sols vint-i-quatre anys i ens ofereix un enlluernador exercici d’estil, que ha merescut el Premi València de la Institució Alfons el Magnànim.

Sobretot és una obra sobre com les drogues afecten la vida de les persones i trastoquen les seues trajectòries vitals, sense cap excés de dramatisme, però amb una concepció molt intensa de la força del destí.

«Diria que allò que em va empényer a escriure Els dies bons va ser allò que em va empényer a començar a escriure i punt: la recerca d’un aixopluc en què descansar de l’angoixa d’existir, la persecució d’un sentit tot i que fora de la realitat. Crec que escriure és transformar en ficció no només les parts de mi que necessiten una abstersió, sinó també tots aquells jo que no existeixen i que es mereixen una oportunitat de fer-ho i un espai per conviure lliurement», Aina Fullana Llull.