XXIV Premi de Narrativa Constantí Llombart

XXIV Premi de Narrativa Constantí Llombart

Joan Olivares

Joan Olivares (Otos, 1956) compagina la feina de professor d’ensenyament secundari amb la seua passió per la literatura i els rellotges de sol. Ha publicat Rellotges i calendaris solars a la Vall d’Albaida; Dies de verema (Bromera), Premi de Literatura Eròtica La Vall d’Albaida; Vespres de sang (Bromera), Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira; El regne d’Albaríssia; El llenyater del Benicadell; L’estrep, Premi Andòmina dels Premis d’Octubre i El sostre de palla.

Una intricada confabulació que no acabarà de desvelar fins al final de la seua vida, trunca l’existència quotidiana de Marià Seguí, un pobre jornaler de les terres de secà de l’interior valencià, i l’emmena al camí del bandolerisme. Sota la seua nova identitat, el Gatet d’Otos esdevindrà un dels homes més perseguits per la justícia valenciana en la meitat del segle xix. Un tarannà insòlit, unes qualitats físiques extraordinàries i el testimoni d’admiració i sorpresa de les seues pròpies víctimes, el converteixen en una llegenda viva. Quaranta anys en les presons africanes i la seua participació en la Guerra de Melilla de 1892, acaben conferint-li l’aurèola d’heroi popular que s’ha conservat viva en la tradició oral de la Vall d’Albaida fins als nostres dies. Pana negra mostra les dues facetes del cèlebre Gatet d’Otos, la de l’heroi admirat i temut i la de l’ésser humà separat de la seua terra i la seua gent per la força dels esdeveniments.

Declaracions de Joan Olivares

«Abans, quan els pobles encara eren pobles i no existia la televisió, la menudalla, asseguda a la fresca a les nits d’estiu o arreplegada a la vora del foc a l’hivern, escoltava les històries que els explicaven els avis i les àvies. La del tresor del tio Gato estava entre les preferides. Després, els xiquets passaven les hores de jocs escorcollant les coves i els amagatalls dels voltants del poble a la recerca del preat tresor. Arribada una edat, la majoria es desenganyaven, resolien que no hi havia tresor i n’abandonaven la recerca. Jo no m’hi vaig resignar mai, sabia que el tresor del tio Gato existia, i a pesar de fer-me gran, d’haver tingut fills i haver-se’m fet els cabells blancs, mai no havia perdut l’esperança de trobar-lo algun dia. I aquell dia va arribar; vaig trobar el tresor del Gatet en forma d’història. Ara, el Premi de Narrativa Constantí Llombart de l’Ajuntament de València i la publicació del llibre per Edicions Bromera, em permetran compartir la troballa amb tots aquells que encara creuen en el valor de les paraules.»