XXI Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre

Carles cano
DESCÀRREGA
(JPG, RGB, 300 dpi)

Carles Cano (València, 1957) és un dels autors de llibres infantils més populars i, també, un contacontes reeixit. Per la seua tasca com a escriptor ha rebut premis com el Lazarillo o el Samaruc, i ha sigut inclòs en la llista d’honor CCEI dues vegades. En Bromera ha publicat Contes rosegats, La màquina dels contes, Llegendes del sol i de la lluna, Les aventures de Potaconill, La festa monstruosa, Poemes sense diminutius, La gallina que pogué regnar, 29 poemes per al dia i un per a la nit i La princesa Totpamí.

En El desbaratat conte dels fesols màgics, com en el conte clàssic, un xiquet és enviat al mercat a vendre un animal, en aquesta ocasió, un porc terrible, i com en el clàssic, l’animal és bencanviat per fesols. Ací, però, l’única màgia que produeixen els fesols són uns pets monstruosos capaços d’enrunar una casa. El xiquet, a qui tots consideren un babau, aprofita aquesta força de la natura per a fer tota classe de negocis i fins i tot per a salvar la seua aldea de l’atac i la rapinya d’uns mercenaris. L’obra és un cant, divertit, a la imaginació, i a com convertir un desastre en una oportunitat.

«Aparentment és una obra desbaratada, un pur divertiment escatològic, ja ho diu el títol, però si rasquem una miqueta, veurem que darrere hi ha coses profundes i interessants. Primer que res un homenatge, una reivindicació dels clàssics. En aquest cas del clàssic Jack i els fesols màgics, encara que només és un leitmotiv, una excusa per a distanciar-se’n.

Després apareix un tema amb el qual s’identifiquen molt els lectors més joves: el tema del babau. Aquell a qui tots prenen per retardat i que és capaç de mirar el món amb uns altres ulls fins al punt de salvar-se ell i salvar la vida de tots els habitants de la seua aldea. És, per tant, un cant a la imaginació, a ser capaç de pegar-li la volta als problemes i traure or del que aparentment és una autèntica catàstrofe».

«És un relat amb una xicoteta part fantàstica però al servei d’un tema clàssic: una forta aposta pels dèbils, pels més desemparats que amb astúcia i una miqueta de sort aconsegueixen superar totes les adversitats. És a dir, les aparences enganyen».