XVI Premi de Novel·la Ciutat d'Alzira

XVI Premi de Novela Ciutat d'Alzira 2004 - Esperança Camps- EDICIONS BROMERA


XVI Premi de Novel·la Ciutat d'Alzira
Novel·la guanyadora Quan la lluna escampa els morts Esperança Camps
Esperança Camps (JPG, RGB, 300 dpi, 921 Kb)	Esperança Camps Esperança Camps (Ciutadella de Menorca, 1964) és llicenciada en Ciències de la Informació i treballa com a redactora d’informatius a Canal 9. Abans va treballar al diari Menorca, a Ràdio Popular de Menorca i a Ràdio 9. És autora de Ja t’ho diré, dos o tres rams de locura (2003), la biografia del mític grup de rock menorquí. Enllà de la mar (Bromera, 2004), guardonada amb el XXV Premi Joanot Martorell, va inaugurar amb força la seua trajectòria
com a narradora, una trajectòria que es confirma amb Quan la lluna escampa els morts, la seua segona novel·la, amb la qual ha obtingut el XVI Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira. Ha rebut el XVI Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira per Quan la lluna escampa els morts. Quan la lluna escampa els morts Quan la lluna escampa els morts arranca amb un accident de trànsit de conseqüències tràgiques. A poc a poc, el lector coneixerà la identitat i les vides de les víctimes, així com els vincles que hi havia entre ells. Paral·lelament, la història ens endinsa en un paisatge desolat per on els personatges transiten sense que ningú els done l’oportunitat d’eixir-ne. Es tracta del barri valencià de la Coma, tot i que podria ser Ca’n Tunis, les Tres Mil Vivendes, o qualsevol altre forat que no ix en els plànols de les grans ciutats. Els perdedors, les persones que viuen a les zones marginals, configuren en la novel·la un mosaic fet de pinzellades que s’ha de mirar a una certa distància. Des d’aquesta perspectiva s’endevina una realitat que és molt pròxima físicament –amb escenaris fàcilment recognoscibles– però que està amagada darrere d’una trama urbana farcida d’edificis singulars i grans nusos de comunicació. Pàgina a pàgina descobrim les claus d’uns fets insignificants que porten a un final inesperat. Declaracions d’Esperança Camps «La idea d’escriure aquesta història em va sorgir un diumenge a la nit, quan estava a la redacció, treballant. Em va impressionar un teletip d’agències que deia que la guàrdia civil s’havia passat hores buscant un presumpte bebé mort en un accident, perquè havien trobat un osset de peluix al costat del cotxe esclafat. L’endemà vaig veure la foto als diaris i la vaig retallar. Això va ser el punt de partida. La primera línia de la novel·la estava en aquell teletip. »Com a periodista sempre he admirat els antics reporters de successos. Ja sé que s’ha mitificat molt la professió, però eren gent amb molt d’ofici, amb paciència, amb mà esquerra per a tractar lladres i serenos, per a relatar fets com assassinats o enverinaments com si foren novel·les breus. Amb Quan la lluna escampa els morts he volgut fer un modest homenatge a aquest tipus de periodistes que han estat arraconats en les redaccions i substituïts pels caçadors de declaracions. »En la meua primera novel·la, Enllà de la mar, hi havia una única protagonista que sostenia la història. Ara m’ha interessat obrir el camp de visió i he intentat fer una obra coral, amb personatges que tenen orígens diferents, però un destí comú en la desolació. Malgrat açò, m’interesse molt pels personatges i no puc evitar utilitzar el zoom per a acostar-los. A vegades els disseccione, però de seguida els torne al seu lloc perquè continuen il·lustrant el paisatge.»
© Edicions Bromera, 2004