XVI Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre

Obra guanyadora
 
El viatge de Lluna a les muntanyes

Juan Emilio Gumbau

DESCÀRREGA

(JPG, RGB, 300 dpi, 392 Kb)

Juan Emilio Gumbau

Juan Emilio Gumbau (Borriana, 1970) és llicenciat en Filologia i compagina l’ensenyament amb la creació d’històries per a públic infantil i juvenil. És autor de les novel·les L’àngel de la mort, Tal com caragols de mar, L’àngel redemptor i El clarió màgic del iaio Joan, a més de diversos contes i un llibre de viatges.

El viatge de Lluna a les muntanyes

Tristament, de vegades, són notícia pares que perden els fills i es desesperen buscant-los per tot arreu. Però que els fills perden els pares, ja resulta més estrany. I eixe, precisament, és el cas de Lluna, la protagonista d’aquesta història, una xiqueta lògica i molt madura per a la seua edat, que ha de deixar-ho tot i encetar un viatge sorprenent i enriquidor a la recerca del que més vol en el món: els seus pares perduts. Al llarg del camí, es trobarà les més absurdes situacions i uns personatges d’allò més curiosos. I és que només la presència de Lluna, acompanyada pel seu fidel gos Xusco, canviarà de manera inesperada tot allò que li vaja eixint al pas.

Declaracions de Juan Emilio Gumbau

«L’any 2009 vaig escriure un conte d’unes poques pàgines sobre una xiqueta anomenada Lluna que es veia forçada a deixar sa casa i anar a la recerca del seus pares, perduts a les muntanyes. Durant la setmana de Sant Jordi, els professors del centre van llegir la historieta a l’aula. Segons els meus companys, a l’alumnat li va agradar moltíssim. Hui, El viatge de Lluna a les muntanyes guarda solament una lleugera semblança amb aquell primer esbós, però en manté l’ànima.»

«La novel·la, certament, pot tenir una lectura ben bé innocent, però no cal tampoc bussejar massa per a trobar en cada personatge, o en cada pedra del camí, un motiu de reflexió. Fins i tot els xiquets poden traure molt de suc als diferents episodis que es van succeint. De tota manera, segurament seran ells i elles –els menuts i les menudes– qui millor comprendran Lluna, la xiqueta que, sempre acompanyada pel seu fidel gos Xusco, ho deixà tot per anar-se’n a buscar el que més volia en aquest món: els seus pares.»

«Durant anys, he escoltat parlar dels Premis Ciutat d’Alzira i els seus guanyadors i guanyadores amb admiració i, per què no dir-ho, un tant d’enveja. Hui els palpe i no acabe de creure-m’ho. Per a mi, rebre aquest premi suposa molt. És com abastar alguna cosa amb la qual, fins ara, solament t’havies atrevit a somiar. Guanyar un premi és important, perquè et confereix forces renovades i una altra manera d’afrontar la tasca narrativa. Si damunt parlem del Vicent Silvestre, no cal dir-ho; la satisfacció, almenys a mi –i sona estrany–, em deixa sense paraules.»