Ha sigut vicedegà de la Facultat d’Educació de la Universitat d’Alacant, director de la Seu Universitària de la Marina, de la Unitat per a l’Educació Multilingüe i del Departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant. A més, dirigeix i presenta el programa setmanal de ràdio Café Montcau, i és director d’Ítaca. Revista de Filologia. Amb l’assaig Café del temps, ha obtingut el XIV Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta.
L'obra Café del temps és un llibre fresc i original que tracta sobre tot i sobre res: sobre la vida, exactament. Amb l’estratègia de la fragmentarietat més desinhibida –la d’una mena de dietari sense àncora del temps–, el jo discursiu de Joan Borja navega lliurement per una íntima mar d’idees, pensaments, dèries i quimeres. Hi consigna anècdotes, descripcions, curiositats, experiències, personatges, notícies, records. I despulla així al lector una ànima feta de paraules, en què els elements i els fets quotidians adquireixen nous relleus per mor de l’alquímia literària. Totes les peces d’aquest mosaic que és Café del temps tenen un origen comú: les anotacions disperses que, durant mesos, amb la llum de cada estació de l’any, l’autor ha anat fent en una cafeteria de l’Albir, davant per davant de la badia d’Altea. En la gènesi hi ha, per tant, el ritual del café –del temps– vora mar, la presència física d’una brisa salobrenca i l’esperit ineluctable d’una mediterraneïtat redescoberta a cada instant: una circumstància que amera a ulls veients l’examen del món i de la identitat pròpia que, d’acord amb la més pura tradició assagística, aquest cafeïnòman confés tempteja mentre, insolent, deixa passar les hores enamorat de la vida i de tots els colors del mar.
Declaracions de Joan Borja «És un llibre escrit, del principi al final, en una taula de bar: durant un temps mesurat per la rutina –i el ritual– del café vora mar. Per això el títol, Café del temps. La redacció original, en quaderns i papers solts, la vaig fer en una cafeteria del Racó de l’Albir, davant per davant de la badia d’Altea. No sé en quina mesura això en deu haver condicionat el resultat». «Guanyar el Ciutat d’Alzira d’Assaig? Açò és tocar el cel! I la veritat és que em sent com un xiquet amb espardenyes noves el dia de Pasqua». «Trobe que el dels Ciutat d’Alzira és, ara com ara, el Premi d’Assaig més prestigiós de tot el circuit literari. I em sent molt, molt, molt pagat i agraït pel reconeixement que el jurat –un jurat de luxe, per cert– ha fet del meu original». «Café del temps és un llibre que es troba just als antípodes de la prosa acadèmica –ortodoxa, peluda i encotillada– que normalment em veig obligat a fer. És, en realitat, un exercici d’absoluta llibertat creativa, en què em propose recuperar el sentit més genuí de l’assaig: l’agitació d’idees, raons, emocions, records, quimeres i paraules sense cap finalitat concreta que no siga, precisament, el pur plaer vital de les idees, les raons, les emocions, els records, les quimeres i les paraules. És, sens dubte, el llibre més personal i llegidor que he escrit mai». «Trobe que –particularment en els premis literaris– massa sovint es confon assaig i prosa acadèmica o d’investigació. Em fa l’efecte que, des de fa un temps, la majoria dels llibres que es premien i es publiquen amb l’etiqueta d’assaig són en realitat estudis monogràfics, més o menys erudits, innovadors o interessants, potser absolutament brillants, però allunyats de la llibertat, la brevetat, la vaguetat i la voluntat de creació literària que, en principi, hauria de caracteritzar el gènere. La veritat: considere que el jurat del Mancomunitat de la Ribera ha sigut molt valent de premiar un llibre com Café del temps, que en aquest sentit és un veritable contracorrent que defuig les convencions dominants». «L’obra, que respon al caràcter necessàriament fragmentari de l’assaig, és concebuda com un mosaic, tot de peces menudes o tessel·les (un paisatge sorprenent, una anècdota divertida, una frase estimulant, la reflexió que desperta una notícia del periòdic, una experiència insòlita viscuda, un pensament de pebre o sal, aquell o l’altre episodi de la memòria, uns colors del mar o del cel, les corbes sensuals d’una proa de barca al port d’Altea, una discussió acalorada i passional...) que, juntes, formen una escena: potser la radiografia del temps absolutament fascinant que estem vivint; o potser, simplement, la de la meua pròpia fascinació». |
0 
