 L'AUTOR
JOAN OLIVARES I ALFONSO (Otos, 1956) és llicenciat en Física Teòrica i treballa de professor de Matemàtiques a l’IES «Josep Segrelles» d’Albaida. És autor dels llibres Cent anys d’imatges, Dies de Verema (V Premi de Literatura Eròtica la Vall d’Albaida, 1997) i Rellotges i Calendaris Solars a la Vall d’Albaida, i a més ha publicat nombrosos articles sobre gnomònica, matemàtiques i etnografia en revistes especialitzades. També és autor de diversos rellotges solars ubicats en diferents parcs i jardins dels pobles de la seua comarca.
VESPRES DE SANG (Vint-i-quatre almuds)
Els esdeveniments històrics que van tenir lloc a les comarques centrals valencianes, durant els primers anys del segle XIX, conformen la base d’aquesta obra de ficció. És l’època de crisi i desaparició del règim feudal, que havia dirigit els sistema social i econòmic dels senyorius durant els darrers dos-cents anys. En aquest context apareix un personatge, Felip Alfonso, que es rebel·la contra el poder establit i imposa la seua pròpia llei: la llei del més fort. Felip decideix deixar de pagar els impostos al marqués de Sant Josep i es nega a complir totes les lleis emfitèutiques; per a portar a terme les seues idees, es proveeix d’un bon arsenal d’armes i s’envolta d’una colla d’esbirros, amb els quals aconsegueix dirigir la política local a base d’amenaces, xantatges i tota mena d’abusos, tant sobre els representants dels senyor territorial com sobre els jornalers i petits propietaris. El narrador dels fets, Vicent, és un pobre traginer al qual els propietaris benestants obliguen a fer tota mena d’encomandes i potineries. Mentre relata els treballs que fa per a uns i per als altres, Vicent va descobrint-nos, de mica en mica, la personalitat maligna de Felip: assassinats, violacions, extorsions… Quan pensava que ja ho sabia tot, que cap malvestat feta per Felip o per qualsevol altre no el podria sorprendre, es troba enredat en una estranyíssima emboscada de la qual no acaba de veure clar qui és la víctima i qui el botxí. Però encara el colpirà molt més una notícia que li arribarà de rebot en aquella nit infausta; la més increïble notícia que mai de la vida haguera pogut sospitar. Tanmateix, la senzilla filosofia de Vicent i la seua actitud vital el faran sobreviure amb dignitat a totes aquestes calamitats i sobreposar-se a la seua dissort amb una eina molt senzilla: les ganes de viure i la curiositat pel món que l’envolta.
DECLARACIONS DE L’AUTOR «Fa aproximadament vint anys, vaig tenir notícia de l’existència de la personalitat de Felip Alfonso a través d’un llibre d’història del professor Manuel Ardit. Des del primer moment em va encisar aquest personatge; potser pel simple fet de ser del meu poble, potser perquè portava el meu mateix cognom… En qualsevol cas, li veia una força, un caràcter que mereixien, si més no, una historieta. Fa uns cinc anys, em vaig decidir a posar-me mans a l’obra, però un parell d’intents frustrats em feren desistir. A la dificultat que ja té qualsevol obra de ficció, s’afegia en aquest cas el de ser una novel·la "històrica". Si s’havia de parlar d’aquella època calia documentar-se, i això no era una feina fàcil. »Tanmateix, fa aproximadament dos anys, vaig decidir reprendre la tasca; aleshores ja havia acumulat un bon munt de textos sobre l’època: Cavanilles, Galiana, Mayans… , i havia llegit un bon grapat d’articles sobre el règim senyorial. Això em permetia parlar de l’època amb una certa agilitat. La història, doncs, ja es podia escriure; faltava trobar el to, el narrador i la seua llengua. Vaig pensar que el narrador més adequat seria un personatge de la història, però no volia que fóra Felip perquè m’hauria costat molt d’identificar-me amb la seua manera de veure les coses. Aleshores vaig crear un personatge a la meua mida: Vicent; un personatge, a priori secundari, que havia d’acabar convertint-se en l’autèntic protagonista de la història. Després d’un breu període d’adaptació, em va resultar fàcil identificar-me amb ell i això em facilità molt la tasca de l’escriptura. Quant al llenguatge, el de Vicent, no havia de ser un altre que el meu propi llenguatge, el llenguatge que jo havia sentit parlar durant tota la vida als personatges enginyosos del poble, simplement una mica adobat. Per sort o per desgràcia, la nostra llengua no ha evolucionat gaire en aquests dos-cents anys. Així, les cançons de Vicent, les seues xarrades, les seues frases fetes, podien eixir ben bé dels meus treballs de recerca de llenguatge popular i, una mica, de les pàgines dels textos de ficció de l’època. »La ideologia de Vicent, la seua manera de veure la vida, havia d’eixir de l’única font on han pogut sempre pouar els pobres: la de la resignació davant de les calamitats i la del desig de viure. Una ideologia indispensable per a la supervivència en èpoques difícils.»
|
0 
