VIII Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General

VIII Premi Europeu de Divulgació Científica
Estudi General

TEMÀTICA DE PARAULA DE ROBOT. INTEL·LIGÈNCIA ARTIFICIAL I COMUNICACIÓ

Paraula de robot. Intel·ligència artificial i comunicació és una introducció excel·lent a un dels aspectes més candents de la ciència cognitiva actual. Explicar i reproduir les activitats pròpies del coneixement, l’experimentació i el raonament humans són els objectius d’aquesta nova i creativa branca científica, notablement interdisciplinària, que és fruit de la convergència de ciències més clàssiques com la neurobiologia, la biologia evolutiva, la psicologia, la lingüística, la ciència computacional, l’antropologia i la filosofia.

El llibre de Vilarroya analitza i compara les dues estratègies més importants que s’han seguit en els darrers anys: la que ha tractat d’imitar el cervell com si fóra una màquina i la que l’ha considerat com el producte d’un llarg procés evolutiu. Per això fa servir com a fil conductor de la presentació les recerques de Luc Steels en el camp de la robòtica i la lingüística, que tracta de comprendre com els humans adquirim els conceptes i el llenguatge. El llibre viatja pel temps i l’espai de la recerca científica, en un itinerari fascinant que ens descobreix les fronteres del nostre coneixement sobre el funcionament del cervell humà pel que fa a l’adquisició del llenguatge.

Òscar Vilarroya és llicenciat en medicina i doctor en ciència cognitiva. La seua activitat investigadora en el camp de les neurociències s’ha desenvolupat en diverses universitats europees, en especial en la Universitat de Londres. En l’actualitat, és professor del Departament de Psiquiatria i Medicina Legal de la Universitat Autònoma de Barcelona, en el qual coordina des d’aquest any la Unitat de Recerca en Neurociència Cognitiva. És autor del llibre La disolución de la mente (Tusquets 2002), traduït a l’anglés The Dissolution of Mind (Rodopi 2002), i d’articles científics en revistes internacionals. Així mateix, és un actiu divulgador científic en diferents mitjans de comunicació, sobretot en premsa i ràdio, i ha dirigit el suplement de Ciència i Salut de La Vanguardia i la secció de ciència d’El Periódico. És col·laborador habitual del programa Sorbets de ciència, de Catalunya Ràdio.

«El meu encontre amb el especialista en robòtica Luc Steels, que treballa amb AIBO, amb qui es comunica, em va convèncer que ens trobem en un punt d’inflexió en un canvi fonamental en la recerca en intel·ligència artificial, i que els anys futurs ens esperen molts avenços que ens deixaran bocabadats, tant perquè tindrem robots que parlaran, com perquè entendrem com va aparèixer i com funciona el llenguatge dels humans.»

«És probable que el cervell sigui l’objecte més complex de l’univers. Potser perquè en l’espai que amb prou feines ocupa un puny i amb un pes d’una mica més d’un quilogram, el cervell és capaç de comprimir tot el coneixement de l’univers, incloent-hi ell mateix.

»L’ésser humà sempre s’ha sentit fascinat per aquest estrany òrgan que li permet percebre coses amb els cinc sentits, recordar les seves experiències passades, imaginar el futur, resoldre problemes, crear una obra d’art, experimentar emocions i somniar. Des que l’ésser humà ha tingut temps d’asseure’s i pensar, ha provat d’entendre què vol dir conèixer, experimentar, raonar i què és el que li permet dur a terme aquestes activitats.

»L’objectiu de la ciència cognitiva és explicar i reproduir aquestes activitats. La ciència cognitiva és un camp interdisciplinari que ha aparegut en les darreres dècades en la intersecció d’un nombre de disciplines ja existents, entre les quals hi ha la neurociència, la biologia evolutiva, la psicologia, la lingüística, la ciència computacional, l’antropologia i la filosofia, i representa una de les disciplines científiques més innovadores, creatives, en ebullició d’aquest començament de segle.

»La ciència cognitiva actual utilitza dues estratègies per enfrontar-se amb una funció o capacitat cognitiva que ha de reproduir o explicar. Una manera consisteix a analitzar la funció que volem reproduir o explicar i provar de construir un sistema que apliqui la nostra anàlisi. Suposem que volguéssim explicar la capacitat d’un rellotge per marcar les hores. El que faríem seria una anàlisi de la funció "marcar les hores", que podríem dividir en una funció de comptar unitats de temps i un mecanisme per mostrar el pas d’aquestes unitats, i, després, comprovar si els rellotges tenen efectivament aquests mecanismes. Aquesta estratègia és la que hem utilitzat habitualment per dissenyar quasi tots els artefactes humans: des de la roda fins als ordinadors, passant pels cotxes.

»La segona manera és intentar explicar la funció cognitiva com una funció adaptativa, és a dir, entenent la funció cognitiva com a part d’un sistema biològic que ha evolucionat i que s’ha adaptat a un entorn determinat. Els científics partidaris d’aquesta opció creen models, o sistemes reals, amb uns mecanismes de base que permeten als sistemes buscar per si mateixos les solucions als seus problemes.

»Quina és la millor estratègia? Quina ha donat millors resultats? La primera opció ha estat l’adoptada en les primeres dècades de la ciència cognitiva. Malauradament, ha aportat resultats desiguals en la comprensió profunda de les capacitats cognitives humanes. A causa d’aquests resultats, una comunitat cada vegada més nombrosa de científics cognitius ha adoptat la segona opció. Els camps en què aquesta línia s’ha desenvolupat més són la robòtica i la intel·ligència artificial, en què s’han començat a portar a terme investigacions molt interessants. En el moment present és possible ja provar models de capacitats cognitives i lingüístiques en sistemes artificials. A molts laboratoris ja és possible construir robots que reben inputs sensorials a través de sensors visuals i auditius, se’ls pot donar poder computacional, memòria suficient i els mecanismes necessaris per poder actuar en el món. Això proporciona a la ciència cognitiva un poder enorme de provar com apareixen i es desenvolupen les capacitats cognitives.

»Dins d’aquesta línia hi ha un cercador que trobo que se situa al capdavant de la comprensió completament nova de les capacitats cognitives en general i de les capacitats lingüístiques en particular. Em refereixo a Luc Steels, un especialista en robòtica i lingüística belga que treballa a cavall de París i de Brussel·les. L’objectiu del grup de Steels és entendre els primers estadis de com els humans conceptualitzem el món i com s’integra el llenguatge en aquest procés. En concret, els seus experiments pretenen respondre una qüestió fonamental sobre l’origen i el funcionament del llenguatge: Com adquireixen les paraules el seu sentit? I la hipòtesi de Steels és que els cervells arriben a ser lingüísticament competents sense cap conceptualizació o lèxic previ. En altres paraules, Steels creu que la competència lingüística no necessita un coneixement preestablert sobre el món o sobre les propietats lingüístiques. Aquest és un punt essencial dels experiments de Steels, ja que el que vol demostrar és que no cal tenir sistemes innats dedicats especialment a l’adquisició del llenguatge. La conceptualizació del món i el lèxic ha d’emergir de certes capacitats cognitives bàsiques, que són les que vol descobrir.

»Aquest llibre pretén ser un breu viatge cap aquesta nova manera d’entendre les funcions cognitives. Ara bé, no serà un viatge lineal, sinó que dibuixarà un cercle de l’el·lipse que suposa tota recerca científica. Serà un viatge que seguirà l’itinerari que segueix el científic quan es troba un problema i intenta trobar una hipòtesi plausible que li resolgui la qüestió. Cal començar per descriure el problema, buscar-ne les arrels, les possibles solucions i acabar amb una hipòtesi raonable. I com que tractarem un problema relacionat amb la ciència cognitiva, l’itinerari haurà de creuar territoris disciplinaris diferents, a la recerca de les idees que permetin arribar a bon port.»