Premi Alfons el Magnànim Diputació de València de Poesia

Edicions Bromera - Premi Alfons el Magnànim Diputació de València de Poesia

tl_files/autors/Dolors Miquel.jpg

Premi Alfons el Magnànim Diputació de València de Poesia

La flor invisible

Al poemari La flor invisible volia mostrar la interioritat invisible enfront de l'exterioritat mundana. Perquè sé que més enllà de la construcció humana de l'home existeix l'home tan simple i tan complicat als seus inicis cavernaris com a la contemporaneïtat. I també perquè sé que, més enllà del progrès tecnològic, les preguntes eternes viatgen separades de les seves fosques respostes, potser dins de les boques del foc i del gel, dins l'èter inabastable. -Misteri-.

L'autora

Dolors Miquel (Lleida) compta amb una llarga trajecòria a l'àmbit de la poesia. Ha publicat llibres com El Llibre dels Homes, Haikús del Camioner, Gitana Roc, Transgredior, Mos de gat, Amb Capell, Aioç, Ver7s de la Terra, El Musot o els més recents La dona que mirava la tele o l’antologia de poesia catalana medieval Cap Home és visible. Ha guanyat alguns premis en llengua catalana com el Rosa Leveroni, el Gabriel Ferrater o el Ciutat de Barcelona. El seu ús indiscriminat de qualsevol forma poètica, és una manera de posar-les totes en entredit, perquè per a l'autora, allò important no és mai la forma, encara que la forma ens faci veure allò important.

Declaracions

«Fa molts anys tenia la immensa il.lusió de publicar a València un llibre que vaig escriure cap a la segona meitat dels noranta, titulat Llibre dels homes, una mena de còpia del llibre de les dones, del gran mestre Roig. Em feia molta il.lusió de publicar-l'hi, perquè era un llibre amb ascendent valencià; perquè m'agradava aquella València plena de vida, diversa, barroca, malvarosada, que aquells anys hi vaig conèixer. M'agradava molt i les seues gents, el seu “tantseminfot”.Però, en aquella ocasió no va poder ser. Els atzars ho impediren, i el llibre s'acabà publicant a Barcelona. Ara fa poc, quan vaig saber que havia guanyat el premi Alfons el Magnànim -aquell Alfons el Magnànim que un dia em vaig topar fet pedra en una plaça de Nàpols-; vaig tenir una alegria grossa, estranya, melangiosa i present. Va ser com recuperar l'antiga il.lusió i acomplir-la, però ja d'una altra manera. Perquè de La flor invisible a Llibre dels homes, han passat molts anys, molts llibres, molts jos i també moltes Valències. »