IX Premi d'Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta

IX Premi d'Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta

Víctor Labrado (Sueca, 1956) és llicenciat en filologia catalana i fa de professor de Secundària, a més de dedicar-se a l’escriptura.

Ha publicat diversos articles sobre història de la literatura medieval catalana i és autor d’una edició del Tirant lo Blanc (Institut Valencià d’Estudi i Investigació, 1990).

 A més, és autor de les obres Cròniques d’un rei (I): el príncep, Cròniques d’un rei (II): el conqueridor, Cabrera, La guerra de quatre (Bromera, 2002), Quan anàvem a l’estraperlo i Llegendes valencianes (Bromera, 2006). En el camp de la no-ficció ha escrit La mestra; Enric Morera. Política per a un país (Bromera, 2007) i és coautor de Jaume I, el naixement d’un poble: una biografia il·lustrada (Bromera, 1998).

El segle valencià

En aquest títol, Víctor Labrado desvela aspectes molt interessants, i fins ara desconeguts, de les vides i les obres dels escriptors valencians més destacats del segle XV, una centúria excel·lent pel que fa a les nostres lletres. Així, trobem l’anàlisi d’un text de fra Antoni Canals –considerat el primer teoritzador del secessionisme lingüístic– en què demostra que és realment una primerenca afirmació de la unitat de la llengua parlada a Catalunya i a València; els orígens familiars fins ara desconeguts de Jordi de Sant Jordi; una aproximació al poema Veles e vents d’Ausiàs March molt lligada a la biografia del poeta, i l’origen de dos personatges del Tirant lo Blanc: la princesa Carmesina i el rei Escariano.
 

Declaracions de Víctor Labrado

«Trobe que autors com Joanot Martorell, Ausiàs March o Jordi de Sant Jordi, i també altres com Jaume Roig i Roís de Corella, es mereixen molts més lectors dels que tenen. Són autors a estones difícils, que de vegades semblen incomprensibles i, de vegades, volen dir més que no ens pensem. Cal parlar-ne, dels nostres clàssics, per llegir-los més i per entendre’ls millor. I cal no oblidar que van escriure dins un context i unes circumstàncies que els escriptors compartien amb els seus lectors contemporanis, però que avui s’han esfumat. Sovint, doncs, cal reconstruir el seu entorn per entendre’ls. Això he provat de fer a El segle valencià.»

«Amb aquest llibre no m’adrece al públic especialitzat. He triat l’assaig com a fórmula d’escriptura, per donar una forma entenedora, modestament literària, als meus comentaris. Crec que cap temàtica no hauria de justificar l’aridesa del text. Com va demostrar Joan Fuster en tants dels seus escrits, no hi hauria d’haver cap contradicció entre la noblesa de la matèria tractada i l’amenitat del tractament.»