III Premi de Poesia Ibn Jafadja

III Premi de Poesia Ibn Jafadja

Juli Capilla (València, 1970) és llicenciat en filologia catalana per la Universitat de València. Ha treballat de corrector lingüístic i d’estil, de traductor i de periodista. Ha col·laborat en diversos mitjans de premsa escrita, com ara El País, Levante-EMV, El Temps, Lletres Valencianes, Saó, Llegir, Mètode, L’Espill, El Punt, Serra d’Or o L’Avenç. 

També ha fet de corresponsal al País Valencià de COMRàdio i del diari electrònic E-notícies. A més, ha estat professor associat de la Universitat Jaume I de Castelló i de la d’Alacant. Actualment, dirigeix les revistes literàries Caràcters i Espai del Llibre i treballa de professor de Secundària.

Com a escriptor, ha publicat la novel·la L’home de Melbourne (Premi de Narrativa Benvingut Oliver 2005), i dos llibres de poemes: Llibre dels exilis (Premi de Poesia Vila de Lloseta 2006) i Aimia (Premi Tardor de Poesia de Castelló de la Plana 2007), a més d’una antologia poètica de Vicent Andrés Estellés i altres llibres de divulgació cultural.

L’instant fugaç

I, malgrat tot, sent palpitar, a les venes,
latent, la sang cansada el meu pare:
ascla i tarquim que en el meu cos batega.
Note el cordó enèrgic de ma mare,
umbilical, que m’hi uneix ben a dintre
des que vaig nàixer, el mil nou-cents setanta...
Tot el que sóc els ho dec en gran mida:
l’esguard, el cor, l’idioma net que parle;
el pensament, el gest de rebel·lia!

Tot sembla perdurable, etern, immarcescible.
I, tanmateix, les ones que llisquen a la vora
no són pas les mateixes que ara mateix s’hi esvaren
i hi fan siluetes semblants i irrepetibles.
Aquesta llum tan fràgil, aquest sol que m’embriaga
m’ha humitejat els bols amb què contemple, tímid,
aquesta successió de meravelles càlides
que ens ofereix allò que en diem la Vida
d’una manera pobra, com del tot inexacta.

Declaracions de Juli Capilla

«L’instant fugaç va nàixer amb la idea d’escriure sobre la fugacitat de la vida i sobre la imminència tràgica de la mort. Tot just quan vaig enllestir el llibre, però, em vaig adonar que hi faig, en realitat, una exaltació vital, una reafirmació desesperada, hedonista, passional, dolorosa... de la vida en contraposició amb la mort. D’influències estilístiques i temàtiques, puc confessar-ne de bon grat –i fins i tot amb orgull– unes quantes, que passen per la nostra literatura (Ausiàs March, Vicent Andrés Estellés...), les lletres espanyoles (Lorca, Neruda...) i la literatura universal (Walt Whitman, Bukowski...). En aquesta ocasió, però, em va nàixer també, quasi sense adonar-me’n, la necessitat d’homenatjar alguns dels artistes (pintors i escultors) que més m’han captivat: Goya, Dalí, Miralles, Saura, Tàpies... Són artistes tràgics, profundament existencials, que m’interessen per la seua indagació constant en el tema de la mort.»