I Premi d'Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta

Notícia disponible en format RTF (valencià) i comprimit ZIP
Noticia disponible en formato RTF (castellano) i comprimido ZIP
Foto guanyador 10x7 cm, a 200 dpi, color, format JPG, 195 kb

I Premi d'Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta

Finalista amb l'obra
El mal de la pedra
(Notes per a un dietari)

L'AUTOR

JOAN GARCÍA DEL MURO I SOLANS (Lleida, 1961) és llicenciat en filosofia per la Universitat de Barcelona i doctor cum laude en Filosofia per la Universitat de Barcelona amb la tesi «Ésser i conéixer». Actualment exerceix com a professor d’ensenyament secundari a l’Institut «Mercè Rodoreda» de l’Hospitalet de Llobregat.

Ha publicat els llibres Ser y conocer (1992) i Història de la filosofia (1998), i publicarà pròximament Llenguatge, pensament i filosofia. Los "Cursus" de Juan de Santo Tomás en la Universidad de Alcalá y la filosofía actual (acabada el 1993) i L’òliba d’Atenea (Finalista Premi d’Assaig Pedagògic Joan Profitós, 1996). També cal destacar la seua participació en revistes i en congressos nacionals i internacionals, a través de nombrosos articles i comunicacions

EL PENSAMENT FERIT
El pensament ferit és una conversa filosòfica amb alguns dels representants d’allò que ha estat anomenat «postmodernitat»; una conversa al voltant dels fonaments teòrics que els ha portat a trencar amb una llarga tradició de compromís i a defensar la «irresponsabilitat social dels intel·lectuals».

Els pensadors de la postmodernitat, en conjunt, transmeten un cert neguit. La pèrdua de confiança en la raó i les seues especulacions comporta unes conseqüències ètiques i polítiques que no convé ignorar. L’excessiva modèstia d’una raó —«cansada»— que es creu incapaç de reflexionar sobre els grans temes de la filosofia, l’ètica i la política, d’establir certeses consensuables, i amb prou feines es conforma amb negociacions interiors, amb la incomunicació, comporta la renúncia a emprendre grans empreses. Ja que no hi ha res a dir, no cal intentar-ho. L’intel·lectual esdevé una mena d’animador cultural intranscendent.

Els postmoderns s’adonen que aquella Raó forta, omniabastant i dogmàtica dels il·lustrats ha estat en la base dels totalitarismes moderns. El que passa és que, una vegada l’han debilitat fins a silenciar-la, aleshores ens hem quedat sense eines racionals per a enfrontar-nos al totalitarisme que volíem combatre. Tots aquests postmoderns pertanyen a la generació del desencís vers els grans mites del modernisme. Per això protagonitzen el que ha estat qualificat com «la revolta contra els pares del pensament modern (els il·lustrats, Descartes, Locke, Kant, Hegel i Marx)» i els seus dogmes més sagrats: la raó, l’emancipació i, sobretot, el progrés, l’ideal il·lustrat del progrés posat seriosament en dubte pels postmoderns. La gran aportació del pensament postmodern es troba, probablement, més en les seues crítiques que en les elaboracions pròpies.

Paral·lelament, mostren una pèrdua de confiança en la raó i en el seu discurs conceptualitzador. Davant les pretensions conceptualitzadores i «cosificadores» de la raó modernista, ells proposen una nova humilitat que adquireix la forma de «pensament dèbil» (Vattimo), «pensament cansat» (Bataille), «deconstrucció» (Derrida), «jocs lingüístics» o rebuig a qualsevol «metanarrativa» (Lyotard). En compte de l’actitud globalitzadora, ells proposen la diferència, el que és aleatori, l’Altre, el que és contingent, irreductible, indeterminat, impensable, la discontinuïtat, la disseminació.

El que hem fet ha estat rastrejar els supòsits que han portat el moviment postmodern a sospitar de qualsevol universalització, de qualsevol consens, àdhuc del fet de mantenir uns mínims criteris universals pel que fa a justícia, bé, veritat, dignitat personal o drets humans que ens permeteren desemmascarar l’arbitrarietat o criticar la violència i la injustícia d’una situació o un règim polític. Els supòsits teòrics que han portat a defensar «la irresponsabilitat social dels intel·lectuals» i a deixar l’home sense raons i en mans del caprici i l’opressió del poder en negar-li la capacitat de distingir la justícia de la injustícia, la llibertat del sotmetiment, la veritat de la falsedat. Tot plegat, tractarem d’esbrinar si l’home ha de conformar-se amb mantenir inacabables negociacions amb si mateix o si pot aspirar a donar raó d’uns principis bàsics que fonamenten una praxi humana universal; si és possible —i si cal– parlar de valors i béns compartibles, si aquests valors tenen força suficient per sostenir un compromís vital.

DECLARACIONS DE L’AUTOR
• «El sentit del discurs postmodern és prou clar: l’esperança en l’alliberament de la humanitat, en l’assoliment d’un món una mica més just, ha estat cancel·lada: inútil utilitzar la nostra intel·ligència per a desemmascarar l’opressió o per a crear institucions per a establir o protegir els drets humans. Sembla com si ja hagués passat el temps dels grans compromisos, el temps de la fidelitat a uns principis, el temps de l’esperança i dels projectes solidaris. Alexander Kojève afirma que hem arribat a la fi de la història: «som dins la societat de l’esnobisme on el que importa no són ja els grans valors ètics del passat (justícia, dignitat, llibertat, drets humans…) sinó la vida fàcil i còmoda de l’aparença».

Finalista I Premi d'Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta

JOAN GARÍ (Borriana, 1965) és escriptor i professor de literatura, i es va doctorar en Teoria dels Llenguatges per la Universitat de València. El gros de les seues publicacions s’ha centrat en el camp de l’assaig. Ha publicat, entre altres, els següents llibres: Signes sobre pedres (1992), La conversación mural (Premi Fundesco d’Assaig, 1995) i Un cristall habitat (1999). L’any 1998 va guanyar el Premi «Recull» de Retrat Literari per Llum més llum, una semblança de l’escultor Andreu Alfaro. És col·laborador habitual dels periòdics El País i El Punt i membre del Consell Editorial d’aquest darrer rotatiu. Actualment es troba en premsa una selecció dels seus articles per a aquest setmanari: Un ofici del segle.

EL MAL DE LA PEDRA
El mal de la pedra (Notes per a un dietari) és un conjunt de textos escrits entre el 1997 i el 1999 que aplega impressions de viatges, glosses de llibres llegits, inventari de coneixences profitoses vitalment per a l’autor, etc. El volum inclou un apartat singularitzat que narra un periple estival pels antics països de l’Est europeu, i es clou amb una sèrie d’aforismes.