Nexe 2. Dossier PAU

CANT DE VICENT 9 Vicent Andrés Estellés Dels recursos literaris que empra l’autor en aquest poema, cal destacar-ne alguns. Estellés dominava a la perfecció tots els recursos temàtics i formals. Les repeticions li serveixen per a vertebrar el poema. Hi trobem paraules repetides que actuen com a mots clau: València , òbviament, és la més repetida, ja que és el fil con- ductor del poema, i també de tot el llibre. Temies i sense , repetits en diversos versos de la part inicial en forma d’anàfora, concentra la nostra mirada en la por i el respecte que provocava en el poeta l’objectiu declarat d’escriure un cant a la seua estimada ciutat i, també, en la manera com ho volia fer. La combinació de l’anàfora amb el paral·lelisme sintàctic consolida aquest efecte i ajuda a construir el poema de forma sòlida, «La volies cantar sense solemnitat,/ sense Mediterrani, sense grecs ni llatins,/ sense picapedrers i sense obra de moro. La volies cantar d’una manera humil», «tan íntima i calenta,/ tan crescuda i dolguda», «de tots els vius i els morts, de tots els valencians?». Els encavalcaments també s’empren profusament en el poema. Serveixen a l’autor per a crear una expectativa, fruit del trencament sintàctic del vers, i ajuden a destacar els elements que el poeta desitja: «en el moment de la Resurrecció/ de la Carn», «en estrenar la vida/ definitivament», «s’escol- ta la campana/ veïna de l’església», «El treball, el tenaç/ amor a les paraules», «Perquè evoque la meua/ Va- lència». Les comparacions («Lentament el miraves créixer com un crepuscle»), l’antítesi («aquells moments d’amor i aquells moments de pena», «I el tema de València tornava, i se n’anava»), les exclamacions retòri- ques per a evocar la ciutat («Ah, València, València!», «Ah, tu, València meua!»), la metonímia («El naixement d’un fill. El poal ple de sang.») i fins i tot l’anadiplosi («deixa l’èmfasi./ L’èmfasi ens ha perdut freqüentment els indígenes») contribueixen a dirigir la nostra atenció allà on vol el poeta, augmenten l’expressivitat dels mots i fan palesa la complexitat del llenguatge poètic d’Estellés malgrat l’aparent senzillesa. Estellés aconsegueix, amb aquesta poètica de la proximitat, amb aquesta retòrica de la quotidianitat, es- devindre el millor cronista de l’època obscura i mísera que li havia tocat viure. Precisament haver viscut una època convulsa i sinistra explica la seua dèria per contar, el seu impuls per escriure, la seua dedicació total a la seua llengua i a la seua literatura i també el seu compromís insubornable pel seu poble. Estellés no acon- seguirà, de moment, fer el seu cant a València, a la manera en què Neruda creà el seu Canto general , per a cantar les terres i els pobles d’Amèrica. Ell ho provarà poc després amb el Mural del País Valencià . Allò que l’obsedeix, encara, és retratar la València que vol i dol, la dels records de l’amor, però alhora la de la tristesa per la repressió i el silenci imposat de la postguerra. La seua veu poètica encara està marcada pel patiment, que comparteix amb els seus coetanis. No pot cantar amb optimisme i alegria desfermada.