Nexe 2. Dossier PAU

CANT DE VICENT 8 Vicent Andrés Estellés «Cant de Vicent» és un clar exemple de desdoblament del jo poètic, ja que tant el jo com el tu poètic es poden identificar amb l’autor, «Pense que ha arribat l’hora del teu cant a València». El jo qüestiona al tu per què no escriu el cant definitiu a València. Té les paraules adients i sap com fer-ho, però ho deixarà per a més endavant. En aquest diàleg, observem l’ús d’elements díctics de primera persona («pense, meua») i, sobretot, de segona persona del singular («temies, volies, miraves, la teua vida, les teues síl·labes, des que et varen parir...»). La presència de la parella del poeta també es fa palesa amb l’ús de la segona persona del plural: «la casa que estrenàreu», «el metge que buscàveu». En certs moments de la composició, especialment cap al final, el tu personal es converteix en un tu referit a la ciutat, amb la qual es compenetra completament, «Ah, tu, València meua!». Aquest poema no s’estructura en cap estrofa definida, però, en els cinquanta-tres versos que el conformen, podem delimitar tres parts que ens ajuden a resumir -lo de manera coherent i adequada: ■ Els versos que van del primer al vint-i-cinc se centren en el diàleg entre el jo i el tu poètic sobre la possi- bilitat d’escriure un cant a València, malgrat que «temies el moment». El desig és fer un poema «sense solemnitat», «d’una manera humil», «amb castedat diríem». Es manté l’ambició constant d’escriure textos perfectament intel·ligibles, identificables i interpretables. Però, tot i els anhels, no acomplia els desitjos, «Arribava la nit, no escrivies el cant». Encara així, la voluntat d’escriure sobre la ciutat continua persistentment, perquè vol reflectir la quotidianitat, «aquells moments d’amor, aquells moments de pena», els petits esdeveniments de cada dia que afecten el poeta i la gent que l’envolta. Acaba aquesta part amb una reflexió més sobre la ineludible presència de València en la seua poesia, una ciutat «ínti- ma, calenta, crescuda i dolguda, estimada» sempre. ■ A partir del vers vint-i-sis i fins al quaranta-sis, hi ha un canvi en la focalització del poema. Ara els protagonistes principals seran el jo poètic, la seua família («la casa que estrenàreu», «el metge que buscàveu», «el naixement d’un fill») i la gent que comparteix època i territori amb ell. La descripció de la situació social de la postguerra pren rellevància: «aquells dies sense un cèntim a la butxaca», «de bon matí arribaven els lents carros de l’horta», «Els xiquets van a escola. S’escolta la campana veïna de l’es- glésia». Aquesta narració d’esdeveniments importants en la vida del poeta, combinada amb la descripció de la ciutat, vista sempre a través de les seues vivències, acaba amb una reflexió gairebé professional sobre la necessitat vital d’escriure, «el tenaç amor a les paraules que ara escrius i has dit sempre», i de fer-ho en la seua llengua, el valencià, que el vincula a la seua terra i a la seua gent, «com mamares la llet vares mamar l’idioma». ■ En els set darrers versos hi ha una invocació a la ciutat, de tons èpics, «Ah, València, València!». S’esta- bleix una vinculació de pertinença entre la ciutat i el poeta «Perquè evoque la meua València». Alhora, però, s’enceta una reflexió sobre quina València ha de recordar, la seua o la de tots «els vius i els morts». La consciència de ser membre d’una col·lectivitat, d’un grup humà amb característiques pròpies, d’una comunitat històrica, emergeix des del passat i arriba fins al present. Tots aquests dubtes el conduiran a posposar el desig inicial «Deixa-ho anar», «Més avant escriuràs el teu cant a València». Acabarem aquest comentari analitzant el llenguatge i l’ estil d’aquest poema. Estellés té una manera de dir excepcional, insòlita i molt personal. Emprava els clàssics per a reforçar la seua obra, per a dignificar la lite- ratura escrita en la seua llengua, el valencià, una literatura sense autoestima i desproveïda de l’aurèola mítica de les grans literatures europees. La seua obra abasta les tendències estètiques que coneix, les assumeix, les interioritza i les adequa en els seus poemes. En aquest cas, potser, es va veure influït pel Canto general que Neruda havia publicat uns anys abans. Estellés no vol caure en el lirisme immotivat o en una retòrica buida. Per aquesta raó combina la llengua col·loquial i marcadament dialectal ( pense , teua , estrenàreu , poal , xiquets ) i la llengua literària, que aporta als versos solemnitat i expressivitat. De la voluntat de fer la crònica de les realitats circumdants es deriva la seua manera, ben particular, de dir. Els topònims referits a la ciutat i a la seua comarca són una mostra d’aquesta voluntat i també apareixen en aquest poema: els carrers de Pelayo o Gil i Morte, les torres de Serrans, aquella lleteria de Sant Vicent de fora, comparteixen presència amb els pobles de l’Horta, com Alboraia, Benimaclet o Burjassot, on va nàixer.