Nexe 2. Dossier PAU

7 Vicent Andrés Estellés VICENT ANDRÉS ESTELLÉS Cant de Vicent El «Cant de Vicent» s’inclou en el Llibre de meravelles , poemari que Estellés va redactar entre 1956 i 1958, en plena postguerra, però que no es va publicar fins a l’any 1971. Aquest llibre suposà un veritable punt d’inflexió en l’evolució intel·lectual i artística d’Estellés i marca el pas a una manera de fer poesia més realista, vital i alliberadora. Dins d’una obra poètica immensa i publicada irregularment, a causa de la censura del règim fran- quista, el Llibre de meravelles  serveix al poeta per a connectar present i passat. Les meravelles estellesianes són les vivències personals, condicionades per la guerra i, especialment, la postguerra, amb la misèria, el dolor i la pena que provocaren. La dictadura fa que el present siga un moment nefast per a ell i per a la població valenciana en general. L’edat mitjana actua, per contrast, com el temps fundacional de la nostra cultura i pot servir de model per al futur anhelat. Estellés s’inspira en el Llibre de meravelles de Ramon Llull (s. xiii) no sols en el títol de l’obra, sinó en la construcció episòdica, la finalitat didàctica i moral i el ressò medieval en forma de tríptic. El jo líric actua de manera semblant al Fèlix lul·lià, ja que es tracta d’una literatura testimonial d’allò que veu i que viu en la realitat, amb una certa dosi d’ironia, això sí. Aquest testimoniatge també es veu influït per la professió periodística de l’autor. Aquest poema pertany a la segona de les tres parts que conformen el llibre. És la més extensa i està for- mada per 47 poemes, la majoria dels quals, com aquest, tenen un títol i un paratext inicial que correspon a citacions d’autors. «Cant de Vicent» s’inclou en la tercera secció, de les set que formen aquesta part. En la majoria d’aquests poemes s’estableix un diàleg entre un passat agradable i ple d’amor i el present gris, de misèria i dolor, que dona profunditat i suggestió a la València d’aquest Llibre de meravelles . Aquest poema, l’encapçala un fragment referit a la ciutat de València, « ...a unes tres milles de la mar, a la banda occidental del riu Guadalaviar, sobre el qual hi ha cinc ponts...» , del viatger i polític irlandés del segle xviii Sir John Talbot Dillon, que va escriure sobre els seus viatges per la península Ibèrica. Òbviament no és casualitat aquesta referència literària a un ciutadà europeu que també es va interessar per la ciutat d’Estellés. El poeta demostra, una vegada més, el seu ampli coneixement dels referents literaris cultes: trobadors, autors grecs i llatins, poetes i escriptors catalans, medievals i contemporanis, però també altres escriptors, desconeguts per molts. També s’evidencia aquest ampli coneixement amb l’ús dels versos alexandrins d’art major, de dotze síl·labes, amb cesura en la sisena. Aquesta mètrica és utilitzada per Estellés en moltes de les composicions d’aquest llibre i en altres seus. El seu origen està en la literatura culta i ja va ser emprat per molts autors nostres i d’altres territoris des de l’època medieval. Els cinquanta-tres versos que conformen la composició no rimen entre si, però segueixen pautes sil·làbiques repetides, és a dir, són versos blancs. El text pertany a l’ àmbit literari, propi de les obres de creació, i el situem dins del gènere poètic, caracte- ritzat pel predomini de la funció retòrica, amb un trencament del llenguatge habitual mitjançant uns mecanis- mes (ritme, figures, mètrica) que permeten comunicar sintèticament les emocions i els sentiments. La poesia utilitza el significat connotatiu de les paraules, la informació que suggereixen, a més de la seua significació primària, de diccionari. La poesia és un art fet amb paraules. Tot i això, Estellés empra sovint tipologies tex- tuals diverses com la descripció i la narració per a retratar la realitat de la ciutat de València, per a esdevindre el cronista de la vida quotidiana d’ell, de la seua família i del poble valencià. El tema del poema és la impossibilitat de fer un cant a València, la seua ciutat. El cant a la ciutat, que ell ha dit que sent com a seua, acaba esdevenint un cant a si mateix com a individu, com ho testimonia el títol que li posa al poema: «Cant de Vicent». El jo poètic del poema es converteix en la viva representació de la ciutat. Hi ha una identificació plena.