Nexe 2. Dossier PAU

ASSUMIRÀS LA VEU D’UN POBLE 6 Vicent Andrés Estellés de fer poesia, perquè la seua tasca social i política és irrenunciable i no pot abandonar-la. Se’n sentirà or- gullós perquè la tasca mereix «una enaltida condició». I enmig de tot el «silenci», d’aquelles dificultats provocades per la censura i la manca de llibertats del règim franquista, el poeta «dirà la paraula justa en el moment just», perquè el que importa és la salvació del poble, de la llengua, de la cultura, sense pensar en les conseqüències que pot tindre ser-ne el representant, «potser et maten». La repressió i la misèria de la dictadura pengen sempre com l’espasa de Dàmocles sobre el poeta i sobre tot el poble. ■ Els cinc últims versos fan de cloenda enardida al conjunt de la composició. Sols hi ha un camí, el com- promís amb el conjunt de la societat, de la col·lectivitat, del poble: «la consciència/ de no ser res si no s’és poble». El poeta ha «escollit» i ho ha fet «decididament». Hi ha uns principis ètics que determinen la seua poesia. Hi ha un orgull que el fa emprendre la marxa sense dubtes i amb la voluntat ferma de ser fidel per sempre més al seu poble. Pel que fa al llenguatge i a l’ estil , Estellés té una manera de dir pròpia, inèdita i molt personal. Treballa amb la paraula necessàriament dialectal perquè la seua poesia vol ser tan propera al poble com siga possible. Empra un llenguatge planer i comprensible, no exempt d’elaboració. El poeta no vol caure mai en un lirisme gratuït o en una retòrica baldera. Cada element de la seua poètica és voluntàriament i perfectament intel· ligible, identificable i interpretable. A les raons bàsicament pràctiques, hem d’afegir el compromís social i la necessitat de denunciar la realitat repressiva i de persecució sistemàtica d’un poble i, òbviament, de la seua llengua. Dels múltiples recursos literaris que empra l’autor en aquest poema, en destacarem uns quants. La construcció del poema se sustenta en la repetició d’estructures paral·lelístiques. La majoria contenen verbs en futur i en segona persona del singular, com hem indicat abans, d’altres estan formades per verbs en altres temps («Potser et maten o potser/ se’n riguen, potser et delaten»). La presència del jo poètic, desdoblat en el tu a qui s’adreça, queda refermada pels pronoms i els possessius de segona persona ( tu , et , t’ , -te , teu , teua ). En els primers versos trobem algunes de les figures retòriques més emprades per Estellés: el polisíndeton, que dota d’un ritme frenètic la seua dicció poètica («i serà/ i seràs/ i patiràs, i esperaràs/ i aniràs»); unit a l’anàfora, la repetició de la conjunció i a l’inici dels versos dos al quatre. Torna a repetir-se una estructura semblant en els versos onze i dotze, per a remarcar la necessitat i l’obligació del poeta de mantindre’s «des- pert», per tots els altres que no poden fer-ho. Els encavalcaments també ajuden el poeta a destacar aquells conceptes que desitja («potser/ se’n riguen», «caminant/ entre una amarga polseguera») i remarcar aquelles idees que, d’alguna manera, vol que pervisquen en els lectors o oïdors de la seua poesia, com per exemple: «et pariren per a vetlar/ en la llarga nit del teu poble». Aquesta metàfora, que podem identificar amb la post- guerra, accentua el dramatisme d’aquesta època de renúncies, de mort i de fam. La sinestèsia del penúltim vers («del teu silenci estricte») reforça la idea del sentiment d’orgull i responsabilitat que accepta el poeta com a representant del seu poble. Estellés es convertirà, amb poemes com aquest que acabem d’analitzar, en un testimoni descarnat i abrup- te, honest i irat alhora, d’una època fraudulenta i de repressió, però també intentarà ser l’escriptor, el líder social, responsable i decidit, que agafarà la torxa que guie el seu poble cap a un futur més digne i més lliure. El poeta forma part de la gent, n’és una part indestriable. Pateix com tothom la misèria i la degradació, però ha de lluitar i defensar la seua terra, la seua gent. Elabora i construeix una poesia arrelada socialment, històricament i políticament. El poeta parla i treballa amb la paraula, que esdevé símbol i senya d’identitat d’un poble. El present i el futur del poble valencià és, dintre el món poètic estellesià, a les seues mans.