Nexe 2. Dossier PAU

EL VERÍ DEL TEATRE (PÀG. 109-110, EL CANGUR) 54 Rodolf Sirera «assassí», com qualsevol lector o espectador podria fer. L’ espai on se situa tota l’acció apareixia determinat en l’acotació inicial de l’obra: « París, 1784. Sala privada de rebre d’un palau rococó. » Tota l’obra, inclosa la part que estem analitzant, es desenvoluparà en el mateix lloc durant una sola nit. Podem proposar una estructura del fragment formada per tres parts, diferenciades per aspectes formals i de contingut que ens ajuden a explicar-lo millor. Aquesta organització ve determinada pels parlaments dels personatges: ■ La primera part correspondria als quatre parlaments inicials del Marqués i de Gabriel. L’actor s’adona de les intencions del Marqués i té por que allò que intueix siga veritat: «Com heu pogut ser capaç de fer- ho!». El Marqués justifica les seues accions sense cap remordiment: «Perquè necessite saber». Amb els insults de Gabriel acaba aquesta part: «sou un assassí». ■ La segona part correspondria als dos parlaments més extensos del Marqués, on exposa clarament la seua concepció de la representació: «L’estètica és una ficció, i jo no puc suportar allò que no és de veres». Coneixem així les seues intencions i els seus desitjos: «La veritat per damunt de tots els senti- ments i de totes les convencions socials...!». Tot exposat amb una total absència de limitacions morals, com observem quan es refereix als éssers humans com a «coses», això sí, «coses reals, coses vives». ■ L’últim diàleg entre els dos personatges funciona com a conclusió del fragment. Gabriel reacciona vi- olentament a l’enverinament per part del Marqués: «em venjaré de vós». Aquest (« sense retrocedir. Autoritari» ) reacciona proposant-li un pacte. En avançar l’acció sabrem que la proposta consistirà que Gabriel repetisca la representació de la mort de Sòcrates, escrita pel Marqués, amb tanta veracitat que puga impressionar el mateix Marqués i aconseguir l’antídot que el salvaria. El llenguatge usat pels personatges en els parlaments destaca per l’elevat grau de formalitat, és a dir, pel registre culte, com correspondria al grup social del Marqués, l’aristocràcia, i al nivell intel·lectual de Gabriel, un actor reconegut i de fama. Ho comprovem per exemple en el tractament que es dispensen ambdós perso- natges, malgrat les circumstàncies violentes en què es desenvolupa el text comentat: «Em venjaré de vós», «Atureu-vos! Us propose... un pacte...». Aquest registre culte és una més de les aportacions magistrals de Rodolf Sirera amb aquesta obra teatral. L’enorme manca de referents cultes i molt formals en el llenguatge te- atral d’aquest moment històric, fruit de molts anys de prohibicions dels usos públics de la llengua, dificultava enormement la creació d’una llengua com la que l’autor crea per als seus personatges. També les acotacions presenten un registre i un tractament literari similar als parlaments, i no són únicament indicacions tècniques sobre l’escenari o sobre els actors, encara que moltes de les que trobem en aquest fragment són prou curtes i adreçades a indicar l’estat d’ànim dels personatges en cada moment: « (enèrgic) », « (enfollit de pànic. Cri- dant) », « (triomfant) ». En la línia d’aquest intent de mostrar-nos el contrast entre els estats d’ànim de Gabriel, astorat, enfadat, enfollit, i la tranquil·litat, no exempta d’excitació, del Marqués, podem destacar la utilització massiva d’oraci- ons exclamatives: «Esteu boig! Sou un monstre!», «No soc un assassí!», Soc un científic!». També hi trobem repeticions que remarquen el pànic que sent Gabriel en assabentar-se de les intencions del Marqués: «Oh, no! No! Oh, Déu, no! Com heu pogut ser capaç de fer-ho!». A manera de conclusió d’aquestes reflexions, podem concloure que Rodolf Sirera intenta fixar els límits del teatre i intenta recordar-nos, malgrat les boges reflexions del Marqués, que aquest art és una recreació de la realitat, mai la realitat mateixa. El Marqués atempta contra la definició mateixa de l’art teatral. L’art és artifici, no és fisiologia. Fins i tot el mateix personatge es defineix com a científic i no com a artista. La seua transgressió no és compartida per l’autor.