Nexe 2. Dossier PAU

53 Rodolf Sirera RODOLF SIRERA El verí del teatre (pàg. 109-110, El Cangur) Aquest text pertany a El verí del teatre , de Rodolf Sirera, la gran creació de la dramatúrgia valenciana con- temporània, molt llegida i estudiada. És un magnífic exemple del nivell assolit pel nostre teatre i l’obra amb la qual es pot afirmar que Sirera se situa dins el grup dels grans autors del teatre contemporani europeu. Va ser escrita el 1978 i estrenada l’octubre d’eixe any a la televisió. Ha estat muntada en diversos continents i traduïda a diverses llengües. L’obra fascina per la seua reflexió sobre l’art i la vida, sobre la ficció i la veritat. El seu títol es relaciona metafòricament amb la passió pel món teatral que senten algunes persones i també amb el motiu que desencadenarà l’acció bàsica de l’obra, el verí que un Marqués proporciona a un actor perquè represente la mort de Sòcrates amb la major autenticitat possible. El text es classifica dins de l’ àmbit literari, propi de les obres de ficció, i cal situar-lo dins del gènere teatral, una composició dialogada, escrita per a ser llegida pels lectors o per a ser representada pels actors davant d’un públic. La tipologia textual predominant és, lògicament, la conversacional. En el teatre apareixen ele- ments diversos que podem definir i exemplificar de la manera següent. Els personatges s’identifiquen pel seu nom, que apareix davant de cada intervenció i està escrit en majúscules o versaleta: «GABRIEL», «MARQUÉS». Els parlaments són diàlegs o monòlegs escrits en estil directe, que apareixen immediatament darrere dels noms dels personatges. Fan avançar l’acció i ens informen sobre els mateixos personatges: «Una experiència... artística? És això el que voleu dir?». Les acotacions són les indicacions sobre l’espai escènic o sobre l’actua- ció dels actors, que s’escriuen en cursiva i entre parèntesis: « (Començant a reaccionar, amb una certa por) ». Aquesta obra no està dividida en actes ni en escenes. El fil argumental ve condicionat per la presència constant de dos personatges, el Marqués i Gabriel, l’actor, i tota l’acció es desenvolupa en el mateix lloc, un palau rococó. El text que comentem es troba en la part central de l’obra, després que Gabriel ja haja represen- tat per primera vegada l’obra del Marqués, mentre el seu malestar continua en augment. El resum d’aquest fragment, el podríem explicar d’aquesta manera: el Marqués confessa a Gabriel que ha fet amb ell «una experiència de fisiologia... aplicada a la tècnica de l’actor». Aquest relaciona el seu mareig i el seu vertigen amb el vi i comença a sospitar que l’ha enverinat. La seua reacció és insultar l’aristòcrata i voler venjar-se’n: «Esteu boig! Sou un monstre!». El Marqués, però, no s’altera. Exposa les seues raons «perquè ne- cessite saber» i els seus interessos, «l’estudi del comportament humà». Fins i tot s’enorgulleix del seu triomf: «Ara sí que teniu por, i aquesta por és autèntica». Per fi està demostrant les seues teories sobre el fet teatral. Tot i així tancarà el text proposant un pacte a Gabriel de Beaumont perquè puga salvar la vida. El tema del fragment és la voluntat del Marqués d’experimentar amb els límits del teatre i del compor- tament humà, sense parar atenció a les conseqüències morals o físiques: «La ficció es retira, vençuda per la realitat! [...] La veritat, Gabriel! Això val el mateix que una vida!». En el text, com en el conjunt de l’obra, apareixen només dos personatges , el Marqués i Gabriel de Beau- mont. Entre ells s’estableix una relació de dominador i de dominat. Aquest joc abastaria les relacions entre classes socials: l’aristocràcia, a la qual pertany el Marqués, i la burgesia, on podríem situar un actor de fama i reconeixement pel seu treball artístic. Hem de recordar que en l’acotació inicial se’ns indica el temps de l’ac- ció, 1784, cinc anys abans de l’esclat de la Revolució Francesa, amb tots els canvis socials que això va suposar. El Marqués no sols exerceix el poder de la seua classe social, sinó que sent un cert plaer en la tortura psico- lògica de Gabriel i en l’observació del seu patiment: «MARQUÉS ( triomfant ): Veieu? El vostre comportament respecte a mi canvia!». No podem oblidar que el personatge i fins i tot el nom incomplet de l’inici de l’obra, «El Marqués de...», ens remeten al conegut Marqués de Sade, amb tot allò que s’hi associa. Gabriel, per la seua banda, comença a entendre què li està passant i per què. No dubta a qualificar el Marqués de «monstre» i