Nexe 2. Dossier PAU

EL VERÍ DEL TEATRE (PÀG. 100-101, EL CANGUR) 52 Rodolf Sirera es desenvoluparà en el mateix lloc durant una sola nit. Som a cinc anys de l’inici de la Revolució Francesa, l’any de la mort de Denis Diderot, el qual havia fet una proposta sobre el fet teatral completament diferent de la que defensa i proposa el nostre marqués: «Diderot parla, de manera absoluta, que el millor actor és aquell que més allunyat roman del seu personatge». Aquest fragment podem considerar que té una estructura formada per tres parts diferenciades per as- pectes formals i de contingut que ens ajuden a explicar-lo millor. Aquesta organització ve determinada pels parlaments dels personatges: ■ La primera part correspondria al diàleg inicial del fragment entre el Marqués i Gabriel, en el qual l’aristò- crata exposa, per primera vegada en l’obra, els seus propòsits a l’actor. Va des de «Us he cridat perquè vull que representeu una obra meua» fins que Gabriel diu «L’autor, quan escriu una obra, sempre espera reeixir-hi». Aquest últim no entén la finalitat de l’experiència teatral que vol dur a terme el Marqués. ■ La segona part correspondria al llarg monòleg del Marqués, en el qual exposa la seua teoria teatral, opo- sada a la d’altres autors com Diderot, a qui cita explícitament com hem indicat anteriorment. Descobrim la voluntat d’experimentar amb posicions extremes, de «transgredir les normes establertes». Coneixem el desig del Marqués de cercar els límits del teatre: «Allò que no gosem de reconéixer, ni d’acceptar en la nostra existència quotidiana, això és el que a mi m’interessa». ■ Aquesta última part s’inicia amb l’acotació que apareix al final del monòleg del Marqués. Hi percebem que alguna cosa funciona malament en la salut de Gabriel. L’actor no sap què li passa i intenta justifi- car-se, però els lectors o els espectadors comencem a relacionar aquest estat amb el títol de l’obra i amb el fet que anteriorment Beaumont ha begut un líquid que li havia proporcionat el Marqués. L’ús del llenguatge en els parlaments dels personatges destaca pel seu elevat grau de formalitat, és a dir, pel registre culte, com correspondria al grup social del Marqués, l’aristocràcia, i al nivell intel·lectual de Gabriel, un actor reconegut i de fama. Ho podem comprovar per exemple en el tractament que es dispensen ambdós personatges, especialment el noble: «He d’advertir-vos...», «Gabriel, estic molt interessat que vós l’estreneu»; però també el comediant: «No us comprenc. L’autor...». Aquest registre culte és una elaboració magistral de Rodolf Sirera, ja que hi havia una enorme manca de referents cultes en el llenguatge teatral d’aquest moment històric, fruit de molts anys de prohibicions dels usos públics de la llengua. Les acotacions també contenen característiques literàries i de registre similars als parlaments i no són únicament indicacions tècniques sobre l’escenari o sobre els actors: « (Ho diu massa sorprés com per a resultar convincent. El MARQUÉS el mira amb curiositat) », « (GABRIEL vençut per un cansament sobtat, s’ha endormit. El MARQUÉS, que havia anat exci- tant-se progressivament en la seua declamació, s’atura, en adornar-se’n) ». Aquesta obra s’adscriu clarament a l’anomenat teatre de text , en el qual importa sobre totes les coses el text com a construcció literària. S’oposa així al teatre no textual que havia sorgit als anys 70 i 80 on el text pren un paper secundari i el que importa més és la concepció escènica de l’espectacle. Rodolf Sirera sempre ha demostrat una preocupació a vegades gairebé abstracta o altament lúdica per la tècnica teatral. La seua investigació, paral·lela, potser, a la del Marqués, sobre on arriben els límits del teatre, troba la seua màxima expressió en El verí del teatre, l’obra que juga més extensament amb la realitat i la ficció de la representació escènica.