Nexe 2. Dossier PAU

LA PLAÇA DEL DIAMANT (CAPÍTOL XXXIX) 50 Mercè Rodoreda que havia perdut tant, recupera una part important de la seua personalitat a partir del respecte i la conside- ració que li demostrarà Antoni. Aquest fragment està organitzat en tres paràgrafs i podem considerar que té una estructura formada per tres parts diferenciades per aspectes formals i de contingut que ens ajuden a explicar-lo millor. Aquesta organització ve determinada pels personatges: ■ En el primer paràgraf apareix Natàlia, el personatge central de la novel·la i qui ens conta la història. Ha quedat amb Antoni, l’adroguer per a qui treballava, i sembla decidida a anar-hi malgrat els dubtes que li genera la seua inseguretat habitual. Està preocupada pel seu aspecte, després de molt i molt de temps sense haver-ho fet. Vol agradar. ■ En el segon paràgraf se’ns descriu Antoni, l’adroguer. Tímid i insegur però alhora ben arreglat per a acontentar Natàlia, a qui després sabrem que vol demanar matrimoni. El veiem a través de la tendresa desapassionada d’ella: «A la llum ennuvolada els foradets de la verola semblaven més enfonsats a dintre de la pell. Cada foradet rodó amb una pell més nova, una mica més clara que la pell que es té del néixer». ■ La trobada entre tots dos personatges es produeix en el tercer paràgraf. Dialoguen i es tracten educa- dament i atenta en un ambient relaxat i típicament burgés fins a arribar al menjador, on seuen: «Em va dir si volia fer el favor d’entrar. I em va fer passar endavant...». No intuïm ni detectem cap entusiasme, cap excitació, cap ardor. La veu del narrador en aquest fragment coincideix amb la de la protagonista: Natàlia. És l’anomenat monò- leg autobiogràfic, que sovint s’acosta al monòleg interior. Natàlia se’ns confessa íntimament, es despulla psi- cològicament: «Em costava una mica respirar, com els peixos quan els treuen del mar». Empra la primera per- sona, tot explicant els fets en ordre cronològic: «vaig tocar, vaig acabar de baixar, em costava, m’havia dit...». Llegim el text com si estiguérem escoltant Natàlia sobre la marxa. Explica allò que li passa i allò que sent per les coses que li estan passant: «Els cabells em feien nosa». Els pensaments de Natàlia, els seus sentiments, el personatge d’Antoni i els diàlegs entre tots dos, se’ns mostren de manera pura, sense filtres ni marques. El simbolisme, característic de la novel·la psicològica en general i de bona part de l’obra de Rodoreda, tam- bé el podem identificar en aquest fragment, que s’inicia amb Natàlia tocant les balances que hi havia a l’escala del pis on vivia. Aquest element ja apareix al principi de la novel·la i, de manera molt significativa i repetida, al final. Les balances representen l’equilibri i en elles trobava la protagonista consol i seguretat. També marquen al llarg del relat uns punts culminants en l’itinerari de la protagonista i l’ajuden a prendre consciència i a tirar endavant, com un talismà de justícia superior.  Els objectes que van apareixent en la novel·la (l’embut, les balances, el ganivet, el quadre de les llagos- tes...) es carreguen d’associacions simbòliques, i el fet d’observar-los o tocar-los és sempre significatiu. La necessitat de la protagonista de passar el dit per sobre d’alguns objectes té a veure amb una concepció sensitiva i del món sensorial allunyada de la manera de fer tradicional del món masculí, alhora que vol ser la constatació de la seua pròpia existència. Recuperem en aquest fragment la Natàlia que havíem conegut a l’inici de la novel·la, un poc més decidida i fins i tot presumida, però sempre sensible i tendra. A poc a poc va refent-se de l’ensulsiada que havia suposat la guerra, la postguerra i la relació amb Quimet, que havia aconseguit anorrear-la personalment. Antoni, amb una personalitat absolutament contraposada a la del primer marit, li retornarà la confiança en ella mateixa. No serà fàcil, però amb aquesta escena, la posterior petició de mà i el casament, Natàlia inicia un camí llarg i complicat, però definitiu, cap a la recuperació de la seua identitat.