Nexe 2. Dossier PAU

XENOFÒBIA 46 Joan Fuster ■ Per últim, la conclusió del text va des de «Personalment opino que...» fins al final del text. L’autor con- clou que, tot i que la xenofòbia, entesa en el seu sentit tradicional, ha perdut el seu caràcter bel·licós, no desapareixerà mai, ja que està arrelada en la societat, en la història, en l’educació. L’argumentació segueix una estructura sintetitzant o inductiva. Partint de les idees de xenofòbia i pa- triotisme, s’arriba a la tesi que la xenofòbia, en el seu sentit estricte, ha perdut perillositat i ha donat lloc a nous tipus de xenofòbia, com ara el classisme. No obstant això, la xenofòbia autèntica, l’odi a l’estranger, no desapareixerà mai, ja que fins i tot s’ensenya en les escoles quan alguns fets històrics (guerres, invasions, etc.) són tractats sense cap filtre crític. Una vegada analitzada l’estructura, podem resumir el text de la manera següent. Joan Fuster vincula la xenofòbia, o odi a l’estranger, a algunes formes de patriotisme que basen la defensa de la nació en l’oposició a les altres nacions, especialment les veïnes. La xenofòbia ha minvat lleugerament gràcies al turisme, con- seqüència del capitalisme, però encara perdura, i a més, tenim noves formes de xenofòbia, com l’odi entre classes socials. «Xenofòbia» s’adscriu, com ja hem dit, a l’assaig, en el qual la perspectiva de l’autor té una importància central. Per això es tracta d’un text molt modalitzat, en el qual apareixen díctics que denoten la presència de l’autor (el subratllat és nostre): en primera persona del singular, «Ho dubto» (l. 13), «Personalment opino» (l. 18); però també en primera persona del plural, «en fem un enemic» (l. 10), «se’ns presenta» (l. 12). L’ús d’aquests díctics ens indica que Fuster no perd de vista mai el seu públic, i mentre l’informa, procura enunci- ar-li amb la major veracitat possible el seu punt de vista sobre l’assumpte en qüestió, alhora que s’esforça a convéncer-lo i a fer-lo pensar sobre el tema per ell mateix. Uns altres elements que mostren la modalització del text són l’ús d’un gran nombre de substantius valo- ratius ( estranger , foraster , abusos , patriotisme , enemic , odi , virtut ...), i també d’adjectius ( sublims , preciosos , remuneradors , perillós , tràgic ...). Al llarg del text també trobem recursos estilístics que confirmen el caràcter literari del text. En les pri- meres línies, per exemple, localitzem els epítets «grans bestieses», «crims salvatges» i «sacrificis sagrats». Amb aquest recurs, Fuster intensifica més les qualitats que ja queden especificades en els noms, que els són inherents. En la línia 13 descobrim també una metàfora: «esmussar la xenofòbia». Esmussar és un verb que significa ‘fer menys agut; llevar agudesa al tall o a la punta d’una eina, d’una arma’. Amb l’ús d’aquest verb, Fuster compara la xenofòbia amb una arma de tall. Una vegada analitzat el text «Xenofòbia», podem concloure que es tracta d’un exemple molt representatiu de la literatura fusteriana, que mitjançant l’assaig i els seus mecanismes textuals (com ara la modalització) reflexiona i ens fa reflexionar sobre temes molt amplis. En aquest cas, les relacions humanes i entre els pobles, concretades, en la xenofòbia al llarg de la història.