Nexe 2. Dossier PAU

SER 44 Joan Fuster ■ La primera oració composta inclou una oració subordinada substantiva d’infinitiu en funció de complement directe, que al seu temps inclou altra oració subordinada que funciona com a complement de l’adjectiu: Tothom s’imagina ser distint de com és. ■ La segona oració composta és subordinada adverbial condicional, i també hi trobem altra oració subor- dinada adverbial final introduïda per un infinitiu: Si no fos així, ningú no tindria prou paciència per a suportar-se a si mateix. La primera oració focalitza l’interés de l’autor en l’autoconeixement i en la manera com ens veiem, per a ell sempre distinta de la realitat («de com és»). I a partir d’aquesta primera afirmació ens proposa una segona reflexió que d’alguna manera confirma, des del seu punt de vista, la necessitat de la primera: no ens suporta- ríem sense aquest autoengany. Òbviament, ens trobem en una estètica de l’inconclús i ací hi ha el seu encís. La motivació final d’aquesta organització textual és desenvolupar l’esperit crític a partir de la intel·ligència i de l’ètica dels que llegim el seu text. Fuster comenta i avalua la seua apreciació de la realitat des d’una posició ferma, sense excepcions, amb l’ús de «tothom». Però mira d’evitar el dogmatisme afegint una segona idea que vindria a demostrar la seua tesi. Podem resumir el contingut del text dient que Fuster creu que totes les per- sones es veuen diferents de com són perquè sense aquesta autodefensa no seríem capaços de suportar-nos. Pel que fa a les característiques de llenguatge i d’ estil , podem dir que Fuster necessita en el seu col·loqui assagistic la companyia del lector. Aquest text, a diferència d’alguns assajos més llargs en què fa servir un llen- guatge molt més culte, està escrit en un registre estàndard , sense escarafalls, amb elements que el doten d’un to de confidència progressiu, àgil, punyent i incitador, on l’assagista escenifica una confessió pública dels seus pensaments i de les seues idees davant dels lectors, tot combinant dues oracions compostes de com- prensió senzilla. Contràriament al que sol ser habitual en textos argumentatius, no hi ha una presència explí- cita de l’emissor amb marques díctiques de primera persona. Tot l’aforisme està enunciat en tercera persona del singular, la qual cosa genera una falsa idea d’objectivitat que en cap cas es troba en la intenció de l’autor. La modalització del text es mostra bàsicament en el lèxic. Fuster usa tres vegades el verb ser ( ser , és , fos ) i algun verb ( imaginar ), substantiu ( paciència ) o adjectiu valoratiu ( distint ). Però allò que singularitza aquest text és la concisió gairebé lapidària, la vocació de microtext que es pot memoritzar literalment. La seua mane- ra de dir, original i molt personal, valora i explota el factor sorpresa. Aconseguirà l’efecte paradoxal, i fins i tot irònic, donant al lector una idea de ser completament allunyada d’allò que s’esperaria. Fuster empra la fórmula de l’aforisme per a mostrar una realitat poc visible, la percepció d’un món possible que la rutina del discurs ordinari no ens deixa comprendre. L’eficàcia comunicativa demana unes referències comparti- des amb el lector, que permetran la comprensió i el plaer del reconeixement. En aquest text, i en molts altres, res- sona un saber intemporal i, potser, universal que garanteix l’eficàcia discursiva. Aquest text no intenta ser cap con- sell, sinó evidenciar i fer-nos entendre la dificultat de l’acceptació personal en un món canviant. Apel·la a la reflexió perquè prenguem consciència de les dificultats d’adaptar-nos a nosaltres mateixos i a la realitat que ens envolta. Finalitzarem el comentari afirmant que aquesta entrada del Diccionari per a ociosos representa molt clarament la qualitat assagística de l’autor i especialment la vocació de condensar el seu pensament i les seues idees per a posar-les a l’abast dels lectors coetanis. L’assaig, i en particular el subgènere de l’aforisme, li va permetre, per la seua ductilitat, expressar les seues opinions sobre una enorme quantitat de temes, i ho va fer amb una estranya combinació de saviesa i sentit comú; amb unes oracions de contundència lúcida que tanmateix aposten pel matís, per regular una informació que desfila de manera apropiada i se’ns presenta artísticament en una sintaxi brillant. Joan Fuster, mesura de totes les coses, va centrar la seua atenció en un extens bloc temàtic, l’ésser humà, amb les seues inquietuds i amb els seus interessos. Transforma els seus pensaments i les seues idees en el pretext que provoca el debat. Fou, sens dubte, l’assagista més important i influent de les generacions sorgides després de la Guerra Civil. La força de la seua personalitat intel·lectual i l’amplitud de la seua obra han depassat l’àmbit literari i s’han projectat sobre la vida cultural i civil amb la màgia dels grans escriptors i dels grans pensadors, dels clàssics.