Nexe 2. Dossier PAU

RELLOTGE 42 Joan Fuster ■ Per últim, la conclusió del text va des d’«En el puny portem un adust indicador...» fins al final del text. L’autor conclou que la societat actual ha canviat respecte a la dels nostres avantpassats perquè la nos- tra percepció del temps és més directa i, fins i tot, indefugible. Tot el fil de l’argumentació segueix una estructura enquadrada, ja que la tesi s’introdueix al principi del text («De vegades penso que la generalització de l’ús dels rellotges portàtils deu haver estat una de les revo- lucions més profundes de la vida de la humanitat, en l’època moderna. Una revolució silenciosa i lenta, quasi imperceptible en les seves manifestacions, però de conseqüències subtilment acusades») i es recupera al final («En el puny portem un adust indicador de la incertesa de viure i de la fatalitat de la mort. I això ha hagut de fer-nos distints –una mica distints, si més no– dels nostres avantpassats. És la revolució de què parlava al principi»). Una vegada analitzada l’estructura, podem resumir el text de la manera següent. Joan Fuster reflexiona sobre com l’ús dels rellotges portàtils afecta la percepció que els éssers humans tenim sobre el pas del temps, i també sobre com aquesta percepció ens fa distints dels nostres avantpassats, que tenien una consciència temporal més vaga o lligada a cicles temporals més llargs. «Rellotge» s’adscriu, com ja hem dit, a l’assaig, en el qual la perspectiva de l’autor té una importància cen- tral, per això, es tracta d’un text molt modalitzat, en què apareixen diversos díctics que denoten la presència de l’autor (el subratllat és nostre): en primera persona del singular, «De vegades penso» (l. 1), «Sospito que tot devia ser ja una mica distint» (l. 20), en primera persona del plural, «Ara tenim comptadors» (l. 22), «ens han explicat» (l. 31), «no ens n’adonem» (l. 35), etc. L’ús d’aquests díctics ens indica que Fuster no perd de vista mai el seu públic, i mentre l’informa, procura enunciar-li amb la major veracitat possible el seu punt de vista sobre l’assumpte en qüestió, alhora que s’esforça a convéncer-lo i a fer-lo pensar sobre el tema per ell mateix. Uns altres elements que mostren la modalització del text són l’ús d’un gran nombre de substantius valora- tius ( revolució , exemplaritat , duresa , impacte , incomprensible , advertència , fatalitat , mort ), i també d’adjec- tius ( lenta , lúgubre , implacable , altisonant , obscur ...) que, com bé diu Fuster, sempre són subjectius. A més, també trobem adverbis de manera ( subtilment , paradoxalment ...) i quantificadors ( menys , massa , més ...). En el text també trobem diversos recursos literaris, la qual cosa remarca el caràcter literari del text. A tall d’exemple, en la l. 4 trobem una antítesi (el subratllat és nostre) «conseqüències subtilment acusades», mit- jançant la qual, amb l’ús de termes oposats, Fuster relativitza les seues idees. En la l. 19 hi ha una metàfora en l’expressió següent: «escandir les rutines de la gent», ja que escandir és un verb que s’usa exclusivament per a poesia i que significa ‘mesurar un vers’. Amb l’ús d’aquest verb, Fuster està realitzant una comparació entre la poesia i la quotidianitat. En la l. 30 trobem una prosopopeia en l’expressió «esfera impassible», ja que l’autor atribueix a l’esfera del rellotge, és a dir, a un ésser inanimat, una qualitat pròpia dels éssers humans. Detectem també una altra metàfora en la l. 38 amb «el temps s’escola», on Fuster parla del temps com un líquid que es filtra i desapareix. Finalment, en la línia 42, localitzem la metàfora següent: «El temps, llavors, era un magma obscur, insondable, de fluència apagada». En aquest cas, l’autor compara el temps amb un «magma», una mescla confusa que no es pot mesurar, inescrutable. Una vegada analitzat el text «Rellotge», podem concloure que es tracta d’un exemple molt representatiu de la literatura fusteriana, que mitjançant l’assaig i els seus mecanismes textuals (com ara la modalització) reflexiona i ens fa reflexionar sobre temes molt amplis, en aquest cas, la relació entre l’ésser humà i el temps a partir d’un objecte quotidià com ara el rellotge.