Nexe 2. Dossier PAU

LECTURA 40 Joan Fuster context actual. Després explica que tots i totes no demanem el mateix a la literatura, i que hi ha dos tipus diferents de lector: un que busca evadir-se, «viatjar», i un altre que busca apropar-se a la realitat per a comprendre-la millor. ■ Per últim, la conclusió del text va des de «De tota manera...» fins al final del text. L’autor arriba a la conclusió que, tal com s’ha dit abans, hi ha dos tipus de lectors que busquen en els llibres coses dife- rents, els uns, reflexionar més profundament sobre la realitat, i els altres, evadir-se’n. Però els dos tipus de lectors tenen una cosa en comú: busquen ens els llibres allò que els falta en la vida. El fenomen més curiós és que si aquesta relació fora lògica, els lectors més preocupats per la vida buscarien lectures amb què evadir-se, i els lectors més somiadors buscarien lectures per a posar els peus a terra. En canvi, es dona el cas exactament contrari. Els lectors realistes busquen textos realistes i els lectors somiadors busquen textos de fantasia, perquè, al cap i a la fi, la lectura és una extensió de la vida. L’argumentació segueix una estructura sintetitzant o inductiva, ja que la reflexió de l’autor va conduint-nos a la tesi final: «Veiem, en canvi, que cada lector pretén prolongar en la lectura el fil de les seves preocupacions habituals. El qui té por de la vida del carrer segueix tenint-ne a la mateixa vida en els llibres: les repugnàncies no es resignen a desaparéixer perquè el seu objecte es presenti sota espècie literària. I, al contrari, l’amor a les coses i als homes, en la seva tragèdia fatal, es manifesta igualment en el gust del lector. Al capdavall, llegir és seguir vivint, i cadascú ho fa a la seva manera». Una vegada analitzada l’estructura, podem resumir el text de la manera següent. Joan Fuster reflexiona sobre per què llegim. Els éssers humans, com a éssers «malalts» i «incomplets» acudim a la lectura com a remei i com a calmant. Segons ell, hi ha dos tipus de lectors, els qui busquen evadir-se o els qui busquen posar els peus a terra i, contràriament al que sembla lògic, els lectors somiadors busquen la fantasia en la lectura i els lectors realistes busquen textos realistes, perquè la lectura és una prolongació de la vida». «Lectura» s’adscriu, com ja hem dit, a l’assaig, en el qual la perspectiva de l’autor té una importància cen- tral. Per això es tracta d’un text molt modalitzat, en el qual apareixen díctics que denoten la seua presència (el subratllat és nostre): en primera persona del singular, «Jo no hi entenc» (l. 1), «jo no li’n trobaria» (l. 3); però també en primera persona del plural, quan parla de «l’home de l’actualitat», on s’hi inclou: «Potser ens trobem» (l. 5), «tots distingim» (l. 34), «Acudim a l’obra literària» (l. 45). L’ús d’aquests díctics ens indica que Fuster no perd de vista mai el seu públic, i mentre l’informa, procura enunciar-li amb la major veracitat possible el seu punt de vista sobre l’assumpte en qüestió, alhora que s’esforça a convéncer-lo i a fer-lo pensar sobre el tema per ell mateix. Uns altres elements que mostren la modalització del text són l’ús d’un gran nombre de substantius valo- ratius ( neurosi , problema , tragèdia , temor , oblit , temptació , anatema , obligació ...), i també d’adjectius ( ina- mistosa , anacrònic , perpetu , abstracte , trivial , peculiar ...) que, com bé diu Fuster, sempre són subjectius. A més, també hi trobem adverbis de manera ( impunement , clarament ...) i quantificadors ( menys , molt , més ...). En el text també trobem profusió de recursos retòrics, la qual cosa remarca el caràcter literari del text. A tall d’exemple, trobem alguna metàfora, «el remolí quotidià de les sorpreses i les tragèdies», en què l’autor com- para la vida amb un remolí (l. 4), i alguna comparació (el subratllat és nostre): «La lectura literària s’intercala en el corrent rutinari de les nostres obligacions de cada dia com una pausa confortadora, com un parèntesi per recuperar forces, abans de reintegrar-los al seu curs», en què l’autor compara el fet de llegir amb un parèntesi, amb una pausa de la vida, de la rutina (l. 63-64). També hi trobem dues interrogacions retòriques: «¿Qui no ha conegut infinits exemplars d’aqueixa mena de senyor, infal·lible en tota tertúlia, que, desdenyós, “es refugia en els clàssics”?» (l. 15) i «¿Quants literats, cèlebres per uns anys, no s’han esvaït en l’oblit més irremeiable?» (l. 27). També detectem alguna oració du- bitativa, que reafirma el caràcter subjectiu del text: «Potser ens trobem davant una malaltia típica del nostre temps, o, en tot cas, davant una malaltia pròpia de temps, com el nostre, en els quals fan crisi les seguretats essencials d’una societat». Una vegada analitzat el text «Lectura», podem concloure que es tracta d’un exemple molt representatiu de la literatura fusteriana, que mitjançant l’assaig i els seus mecanismes textuals (com ara la modalització) reflexiona i ens fa reflexionar sobre temes molt amplis, en aquest cas, la relació entre la lectura i les persones.