Nexe 2. Dossier PAU

ACÍ 4 Vicent Andrés Estellés va viure el poeta els portarà també al seu Beniarjó natal («collires unes flors en un marge») i a Gandia, on evoquen també l’altre gran referent de la nostra literatura medieval, Tirant lo Blanc. ■ Els darrers tres versos tanquen el cercle amb la repetició del vers més conegut de March, «Jo soc aquest que em dic...», i dels llocs del centre de València per on ell també transità. Els protagonistes del poema es mostren enamorats («la teua mà en la meua») i al mateix temps «arrelats», lligats a la terra, a la tradició literària i a la cultura, que ve de lluny i que perviu en el present. El resum del poema el podíem exposar d’aquesta manera: Estellés visita la casa d’Ausiàs March a València, i a partir d’aquesta experiència personal, viscuda de la mà de la persona estimada, inicia l’evocació del més gran poeta valencià de tots els temps. Estellés, sempre vinculat a la terra (ací), es vincula també a la seua història i als seus referents literaris. El record de les seues passejades i dels seus viatges el du al record d’una figura insigne de la nostra cultura, fonamental per a entendre la poètica estellesiana. L’«Ací» que dona títol al poema, l’adverbi de lloc, molt particular del parlar de València i de la seua àrea d’influència, reflecteix el desig de descriure el lloc on viu, on estima. Al mateix temps, obri la porta del relat d’una experiència vital que el connecta amb tota una tradició que no vol que s’oblide, malgrat l’obscurantisme de la postguerra, en què es va escriure aquest poema: «penses els darrers anys/ d’Ausiàs March», «Agafats de les mans,/ vàrem llegir la làpida. I seguírem, després, pel carrer de la Mar». Pel que fa al llenguatge i a l’ estil , Estellés té una manera de dir pròpia, inèdita i molt personal. Combina la llengua col·loquial de la comarca de l’Horta, que incorpora en aquest poema amb molta naturalitat, i la llengua literària, que aporta als versos solemnitat i contundència. En el poema que analitzem hi ha un clar predomini de la primera, com es pot comprovar ja en l’adverbi que dona títol a la composició. L’ús de verbs en passat simple remarca encara més aquesta voluntat del poeta de Burjassot: «estigué», «nasqué», «seguírem». La presència constant de topònims situen espacialment l’acció i la connecten amb les referències històriques que desenvolupa en el poema: carrer de Cabillers, la plaça de l’Almoina, el carrer de la Mar, el de les Avellanes, l’Horta de València, la Seu, Beniarjó, Gandia. Fins i tot ens descriu un quadre que podem trobar a la Seu i ens relata com un sagristà els va explicar com referen el cos d’Ausiàs per a col·locar-lo a la sepultura. La referència a la vida privada de March («l’esclava de cinc mesos, amb el fill bord creixent-li») ajuda encara més a apro- par-nos la figura del poeta. Ausiàs era, una mica, com som nosaltres, perquè no s’entén la seua poesia sense entendre el seu vincle amb la seua terra (ací) i amb la seua gent. Tot i el seu orgull («Jo soc Aquest que em dic...») Ausiàs era, és, un dels nostres. Pel que fa a les figures retòriques , Estellés les usa a bastament per a transformar la llengua col·loquial que tant s’estima en una llengua literària que li permet expressar els seus sentiments i les seues emocions. Hi comentarem el polisíndeton, molt habitual en la seua poètica, que accelera d’alguna manera el relat: «I seguírem després... I altre dia tornàrem, I hem tornat molts de dies». L’anàfora li permet destacar l’adverbi ací que dona títol al poema: «Ací estigué la casa on visqué Ausiàs March/ Ací, de cos present, estigué Ausiàs March». Les repeticions de mots o estructures li permeten prioritzar o destacar idees que desitja que el lector dels seus poemes recorde permanentment. Els encavalcaments són usats amb profusió també en aquest text: «Penses els darrers anys/ d’Ausiàs March», «hem vist la sepultura/ d’Ausiàs», «Un sagristà/ de la Seu», «pensàrem/ Ausiàs March allí». Podem concloure, doncs, que estem davant d’un dels poemes on Vicent Andrés Estellés enllaça la seua poesia a tota la nostra tradició literària i cultural. Els sentiments que li provoca la visita als llocs que recorden Ausiàs li permeten reafirmar el seu vincle a la terra i el seu sentiment de pertinença. En la poesia d’Estellés sempre trobem una dimensió cívica i una altra de més lírica. El nosaltres que passeja per València, ell i la seua parella, forma part d’un nosaltres més extens, la gent que compartim un espai on viure, una llengua i una cultura. La vida condueix el poeta a la reflexió i a l’emoció i alhora ens fa reflexionar i emocionar-nos amb la seua manera de transmetre’ns una realitat propera però potser desconeguda per molts.