Nexe 2. Dossier PAU

39 Joan Fuster JOAN FUSTER Lectura Aquest text, titulat «Lectura», forma part del llibre Diccionari per a ociosos , publicat l’any 1964. publicat l’any 1964. En aquesta obra, escrita a la manera del Diccionari filosòfic de Voltaire, es recullen seixanta-una reflexions ordenades alfabèticament, cada una sobre una qüestió concreta i amb una extensió diversa: n’hi ha que tenen forma d’aforisme i d’altres ocupen unes quantes pàgines. Fuster fa un repàs dels grans temes del segle xx: el paper de l’intel·lectual, la justícia, la idea de progrés, la de nació i de nacionalisme; al costat també de temes de sempre com ara el sexe i l’amor, la mort, la llibertat, la creació artística, l’atzar, etc. Reflexiona i fa reflexionar sobre els problemes de l’ésser humà modern en un llibre que vol maridar l’ ociositat , és a dir, el divertiment, amb el diccionari , açò és, el saber rigorós i sintètic. Diccionari per a ociosos és considerat, en conjunt, una obra d’assaig deliberatiu, on l’important no és el tema a tractar, sinó la projecció de la personali- tat subjectiva del qui l’escriu. No és sobrer recordar que Fuster va construir una obra literària coherent i d’una magnitud extraordinària, tant pel que fa al nombre de publicacions com a la qualitat i la influència dels seus escrits. El text pertany a l’ àmbit literari, concretament a la literatura d’idees o assaig, un gènere caracteritzat perquè s’escriu en prosa, exclou la ficció i hi predomina la tipologia textual argumentativa, disfressada d’ex- positiva a partir de l’enunciació inicial de la tesi. L’objectiu del conjunt del text és mostrar la personalitat de l’autor i el seu punt de vista sobre la realitat, però ho fa amb unes característiques formals que recorden al lector una exposició gairebé científica, amb la càrrega de credibilitat i solvència que s’associa a aquest tipus de text. Per això, el llenguatge que fa servir Fuster és entenedor però culte, com ho demostren fragments com aquests: «El lector anacrònic esgrimeix, per justificar-se, raons d’indiscutible envergadura», «Es referiran, sens dubte, a les dimensions, fabuloses, del patrimoni cultural de què som, és clar, hereus, el qual sol·licita la nostra atenció amb el peremptori “ars longa, vita brevis”». El títol del text, com ocorre amb totes les entrades del diccionari, és temàtic, tot i que no ens avança cap a on dirigirà les seues reflexions. Per a fer-ho, Fuster utilitza noms simples a manera d’entrada, en aquest cas, «Lectura», però acaba parlant de temes diversos, de qüestions generals que afecten i preocupen les persones. En el prefaci, l’autor explica la incapacitat d’ordenar els assajos de manera temàtica o cronològica, i diu: «[...] m’he decidit per una tercera solució, ben còmoda: la d’encapçalar cada nota amb una paraula clau, i dispo- sar-les segons la gradació alfabètica d’aquestes paraules». Per tant, encara que inicialment el tema principal del text siga la lectura, el que Fuster fa, en realitat, és reflexionar sobre la humanitat i sobre la visió de la vida: la manera com llegim és un reflex de la nostra manera de ser. De fet, l’escriptor suecà, com a pensador, és el reflex del segle xx, un segle alhora terrible i formidable. Si s’observa la seua obra en conjunt, és ben fàcil detectar-ho en determinades actituds vitals de l’autor davant la llibertat, la naturalesa, la justícia o, en aquest cas, la relació entre l’hàbit lector i la condició humana. «Lectura» forma part del grup d’assajos més extensos del Diccionari . De fet, es presenta en deu paràgrafs, on podem diferenciar una estructura argumentativa clara: ■ La introducció aniria des de «Jo no hi entenc...» fins a «...evitar la cara més inamistosa de la realitat immediata». En aquesta part, Fuster explica que la societat viu amb por i que busca maneres d’evadir-se d’una realitat que li és dolorosa. ■ El desenvolupament ocupa el gros del text, des d’«Així s’esdevé, per exemple, amb les lectures...» fins a «...l’alcohol, el cinema o el que sigui». Ací, l’autor ens introdueix el tema central de l’assaig, és a dir, la lectura. Primer parla de què és un clàssic i conclou que els clàssics ho són perquè tenen sentit en el