Nexe 2. Dossier PAU

GENT 38 Joan Fuster de la gent quan hem deixat de ser gent, de vegades ens fem la il·lusió que en restem al marge, constitutiva- ment al marge. Però això és un miratge. No hi ha dubte que la gent són els altres –i cadascú de nosaltres». Una vegada analitzada l’estructura, podem resumir el text de la manera següent. Joan Fuster reflexiona al voltant de l’ús que fem del terme gent per a concloure que, en contra del que puguem pensar, també ens inclou a nosaltres. «Gent» s’adscriu, com ja hem dit, a l’assaig, gènere en què la perspectiva de l’autor té una importància central. Per això es tracta d’un text molt modalitzat, en el qual apareixen díctics que denoten la presència de l’autor en primera persona del plural, la qual cosa serveix per a transmetre l’opinió personal de l’autor i, així mateix, involucrar els lectors en les seues reflexions: «diem», «volem al·ludir-nos a nosaltres mateixos», «ens resistim a veure’ns», «ens hi trobem»... Esporàdicament també utilitza la primera persona del singular, però ho fa per a referir-se a la idea d’individu: «Jo dic “la gent” i designo els altres», «la gent són els altres, i no jo». Uns altres elements que mostren la modalització del text són els verbs performatius ( admetre , afirmar ...). També trobem un bon grapat d’adjectius qualificatius ( confús , justes , amorfes , exaltades ...) i de substantius valoratius ( inèrcia , apassionament , il·lusió ...). De la mateixa manera, també hi ha aclariments entre guions que ens mostren el posicionament de l’autor («–o quasi mai–», «– i cadascú de nosaltres » ). Després d’haver analitzat el text «Gent», podem concloure que es tracta d’un exemple molt representatiu de la literatura fusteriana, que mitjançant l’assaig i els seus mecanismes textuals (com ara la modalització) reflexiona i ens fa reflexionar sobre temes molt amplis, en aquest cas, l’ús lingüístic de la paraula gent i la possibilitat –o no– de quedar al marge d’una col·lectivitat que ens inclou.