Nexe 2. Dossier PAU

UN ENTRE TANTS COM ESPEREN I CALLEN 30 Vicent Andrés Estellés El tema del poema és l’assumpció del jo poètic de la seua pertinença a una col·lectivitat. Escriurà des del poble, i no únicament per al poble, com faran altres poetes del corrent realista. Estellés procedeix del carrer, forma part de la gent, n’és part indestriable, n’és «un entre tants». Aquesta frase, òbviament associada a una idea que té el poeta sobre ell mateix, es convertirà en un leitmotiv al llarg de la secció, ja que la recupera en altres tres poemes. Pel que fa a la mètrica , el poema està format per 21 versos. Alternen els decasíl·labs amb cesura a la quar- ta síl·laba (4 + 6) i els tetrasíl·labs. Aquests últims sempre corresponen a la mateixa frase «un en-tre tants», que també es correspon amb el primer hemistiqui de tots els versos de deu síl·labes. La rima és la repetició de sons al final dels versos per a remarcar estèticament el final del vers, i organitza les formes estròfiques. Ací trobem repeticions constants de la frase que hem esmentat («un entre tants») en els versos 2, 4, 6, 7, 9, 11, 13, 14, 16, 18, 20 i 21. Els versos decasíl·labs s’agrupen de tres en tres, amb una rima consonant, és a dir, amb coincidència dels sons vocàlics i consonàntics a partir de l’última síl·laba accentuada: callen-treballen- badallen , gemeguen-s’ofeguen-preguen , callen-tallen-callen . Aquest poema no s’ estructura en cap estrofa definida, però hi trobem unes pautes organitzatives que ens ajuden a explicar més coherentment el seu significat. Podem distribuir els versos en tres grups, formats cada un per set versos. Es repeteix la mateixa organització: tres decasíl·labs i quatre tetrasíl·labs (10-4-10-4-10- 4-4). ■ El primer grup de versos fixa l’anonimat del poeta entre la col·lectivitat, entre la gent que comparteix la vida amb ell en un territori colpit per la guerra i especialment per la postguerra. Aquesta societat espera i calla, espera i treballa, espera i badalla. El silenci obligat per la censura i la por, el treball com a obligació per a sobreviure i el cansament (badallen) perquè no arriba la caiguda d’un règim que els angoixa i els oprimeix. ■ El segon grup manté la repetició de l’eix temàtic del poema i introdueix altres accions. A l’espera re- iterada s’afegeix ara el gemec, l’ofec i la pregària. La gent gemega, s’ofega i prega. L’angoixa vital i la desesperació s’han apoderat de tots i la degradació serà permanent en la llarga postguerra valenciana. Potser sols queda demanar, a déu o als déus, que alguna cosa canvie. ■ El darrer grup acaba amb el verb que cloïa el vers inicial, callen . És la imposició del silenci, la impossi- bilitat d’expressar-se i viure en llibertat. Els altres dos verbs remeten a la idea de divisió, de separació, barallen - tallen . La guerra i la postguerra han suposat el naixement d’enemistats, d’incomunicacions, de persecucions i el trencament de la societat que les ha patides i les pateix. Els recursos literaris usats per l’autor en aquesta composició estan centrats en l’abús de la repetició, com hem pogut observar també en els apartats anteriors sobre la mètrica i l’estructura. Li serveixen per a vertebrar i construir sòlidament el poema. L’anàfora i el paral·lelisme sintàctic («Un entre tants com esperen, treballen/ Un entre tants com esperen badallen») són els més presents, sense oblidar les repeticions lèxiques dels mots clau del poema: esperar i callar . L’asíndeton també s’emprarà per a trencar la lògica expressiva, per a agilitzar la dicció poètica i per a destacar els verbs que finalitzen molts dels versos («esperen, barallen»). Estellés té una manera de dir excepcional, inèdita i molt personal. Pel que fa al llenguatge i l’ estil d’aquest poema, observem la utilització d’un lèxic senzill, col·loquial, dialectal, amb frases i oracions curtes i repetitives i amb un discurs comunicatiu. Hi ha la necessitat de contar des de l’anonimat i des de la col·lectivitat, que viu oprimida en un context hostil i de repressió. Es manté el to didàctic, que enllaça amb les reminiscències lul·lianes que hem apuntat abans. El llenguatge poètic ha de ser intel·ligible si pretén arribar a un públic ampli, si realment vol representar la societat en què viu. Les raons d’aquest ús del llenguatge són bàsicament prag- màtiques i sorgeixen de la necessitat de denunciar, mitjançant l’escriptura, tot allò que passa. La consciència cívica d’Estellés destruirà, amb aquest poema i els següents, les expectatives creades pel títol d’aquesta primera part. Amb aquest llibre de poemes, i molts de posteriors, esdevindrà el millor cronista de l’època sinistra i convulsa que li havia tocat viure. Patirà com tothom la misèria i la degradació, i per això elaborarà una poesia arrelada socialment, històricament i políticament. El compromís amb la seua gent dirigi- rà la seua escriptura poètica des d’aquest anonimat inicial d’aquest poema a «assumir» la veu del seu poble, ja en la darrera part d’aquest magnífic Llibre de meravelles .