Nexe 2. Dossier PAU

29 Vicent Andrés Estellés VICENT ANDRÉS ESTELLÉS Un entre tants com esperen i callen El poema que comença «Un entre tants com esperen i callen» s’inclou en el Llibre de meravelles , poemari que Estellés va redactar entre 1956 i 1958, en plena postguerra, però que no es va publicar fins a l’any 1971. Aquest llibre va suposar un veritable punt d’inflexió en l’evolució intel·lectual i artística d’Estellés i marca el pas a una manera de fer poesia més realista, vital i alliberadora. La seua obra poètica fou immensa i però irregular, ja que la censura del règim franquista es mostrava implacable. El títol del poemari és una referència explícita a Ramon Llull (segle xiii) i el seu Llibre de meravelles , però les meravelles estellesianes seran les vivències personals, condicionades per la guerra i, especialment, la postguerra, amb la misèria, el dolor i la pena que provocaren. La dictadura fa que el present siga un moment terrible per a ell i per a tots els valenci- ans. L’edat mitjana actuarà, per contrast, com el temps fundacional de la nostra cultura i alhora el model per al futur anhelat. La seua inspiració lul·liana no sols està en el títol, sinó també en la construcció episòdica, la finalitat didàctica i moral i el ressò medieval en forma de tríptic d’aquest llibre. El jo líric actua de manera semblant al Fèlix que protagonitzava l’obra de Llull, ja que Estellés pretén fer una literatura testimonial que reflectisca les realitats d’una època fraudulenta i de repressió que el règim franquista va imposar sense pietat, això sí, amb una certa dosi d’ironia. La professió periodística de l’autor també va influir en aquesta labor testimonial. Estellés enceta el seu llibre amb cinc citacions, una de Miquel Batllori sobre Llull; tres sobre Ausiàs March, referides a l’enyorança del passat, que no es pot repetir; al present, amb les seues misèries; i al futur, on es comprovarà qui haurà persistit amb la força necessària als temps anteriors. Finalment apareix una citació de Teodor Llorente (s. xix), el gran patriarca de la Renaixença, en la qual apareixen els grans temes del poemari, l’amor, el record, la guerra i la literatura. L’autor deixa un buit per a l’actualitat, perquè ell vol esdevindre el gran referent de la nostra literatura en el segle xx, com palesarà en alguns versos posteriors. El poeta demos- tra, una vegada més, el seu ampli coneixement dels referents literaris cultes de la tradició literària catalana. Aquest poema obri la primera de les tres parts que conformen el poemari. Llibre de meravelles s’organitza a la manera d’un retaule medieval, dividit en tres parts. En la primera, una espècie de preàmbul, i la tercera, una mena de cloenda i tancament del conjunt, no hi ha títols per als poemes. El cos central, molt més ampli, està dividit en set seccions, on s’inclouen 47 poemes amb títol i un paratext inicial, que correspon a autors medievals en la gran majoria dels casos. «Un entre tants com esperen i callen» obri la «Teoria i pràctica de la flor natural», constituïda per deu po- emes. El títol d’aquesta primera part connecta amb els Jocs Florals i tot allò que implicaven de submissió en l’ús literari de la nostra llengua i d’utilització per a reforçar el règim feixista. Remet a una espècie de manual d’aprenentatge segons la tradició, però en canvi els poemes, començant pel que analitzem, ens mostraran la intenció de trencar amb el retoricisme i el formalisme tradicional i imposat. El text pertany a l’ àmbit literari, propi de les obres de creació, i el situem dins del gènere poètic, caracte- ritzat pel predomini de la funció retòrica, amb un trencament del llenguatge habitual mitjançant mecanismes (ritme, figures, mètrica) que permeten comunicar emocions, sentiments i vivències. Es transforma la llengua de genèrica i analítica en individual i sintètica. La poesia utilitza el significat connotatiu de les paraules, la informació que suggereixen, a més de la seua significació primària. Ho podem comprovar en aquest poema amb els verbs que clouen molts dels versos: esperar , callar , treballar , gemegar , ofegar , pregar , barallar , tallar no s’utilitzen únicament per a representar accions amb significats que trobem en el diccionari, sinó per allò que impliquen determinades actuacions en la situació social i política concreta que viu el poeta i els seus conciutadans. La poesia és un art que es fa amb les paraules.