Nexe 2. Dossier PAU

27 Vicent Andrés Estellés VICENT ANDRÉS ESTELLÉS Temps Aquest poema, «Temps», forma part del poemari Llibre de meravelles , publicat en 1971, al cap de vora quinze anys d’haver sigut començat a redactar, entre 1956 i 1958, en plena etapa de postguerra. El llibre es divideix en tres parts, i aquest poema pertany a la part central, la més extensa, formada per 47 poemes, la majoria dels quals, com aquest, tenen un títol i un paratext inicial que correspon a citacions d’autors, generalment medievals. «Temps» s’inclou en el tercer subapartat d’aquesta segona part i l’encapçala una citació d’un po- ema d’Ausiàs March, un dels grans referents de Vicent Andrés Estellés. En aquesta part trobem el record d’un passat feliç que contrasta amb un present obscur dominat per la commoció que provocà en tots els àmbits la guerra i la postguerra. A pesar d’això, l’amor s’erigeix en l’element clau per a superar totes les desgràcies físiques i morals. El text es classifica dins de l’ àmbit literari, propi de les obres de creació, i cal encabir-lo dins del gènere poètic, caracteritzat per la prevalença de la funció retòrica, és a dir, la voluntat de crear efectes estètics, sense oblidar l’expressió personal dels sentiments i les emocions. Estellés molt sovint, com en aquest poema, empra la narració i la descripció per a retratar la realitat del seu entorn, València i la comarca que l’envolta. Aquesta realitat amarga , paraula repetida constantment en el text, es veu alterada per la guerra, que transformarà la vida de la gent i generarà mort i tristor infinites. «Temps» està format per quaranta-nou versos alexandrins, de dotze síl·labes, amb cesura en la sisena. Aquest vers és profusament utilitzat per Estellés en aquest poemari, prové de la literatura culta i ja va ser usat per molts autors nostres i d’altres territoris durant l’època medieval. Els versos són blancs, això és, no rimen entre si però sí que segueixen pautes sil·làbiques repetides. El tema del poema és el contrast entre l’existència anterior a la guerra i la posterior. Una guitarra amarga i profunda servirà a l’autor com a eix conductor i vertebrador de tot el poema. Amb ella comença i acaba el text, però també sonarà enmig del relat cru i contundent de la vida dura i complicada a la qual estaven condemnats els congèneres del poeta. «Temps» no s’ estructura en cap estrofa definida, tanmateix, en els quaranta-nou versos que el conformen podem trobar dues parts ben diferenciades: ■ La primera va del primer vers fins a la meitat del vers vint-i-dos. Hi trobem el record de la vida amarga dels seus avantpassats. Hi ha amargura en la seua quotidianitat, però també pau, i malgrat les adver- sitats, també hi ha moments per a l’alegria («ballaven amb farolets encesos», «arribaven les ràfegues d’una música nova», «nadàveu en la séquia de Tormos i després/ dansàveu damunt l’herba»). Narració i descripció es combinen per a crear una espècie de quadre costumista, acolorit pel so amarg de la gui- tarra que «puja didals d’aigua d’un aljub remotíssim». ■ Enmig del vers vint-i-dos, conscientment de manera abrupta, com fou en la realitat, arriba la guerra. I ja no trobem alegria. L’amargor inicial queda soterrada per la mort, que es converteix en omnipresent, i pel dolor immens que provoca en la gent: «la sang sobre l’asfalt», «s’ha mort el pare, ha mort Antònia, ha mort Maria, ha mort Antoni, ha mort Joan, ha mort/ el Saboner». Els morts tenen noms concrets, perquè Estellés vol reflectir les morts reals, de persones conegudes i estimades. I en aquesta línia, hi apareix una referència a Jaume Bru, poeta valencià de la generació dels 50, a qui el jo poètic interpel·la directament perquè no el deixe sol explicant tanta barbàrie. Novament la guitarra clourà el cercle amb la mateixa amargura inicial, però ara també amb la mort com a companya inseparable. El resum del poema, el podíem exposar d’aquesta manera: Estellés vol testimoniar la vida quotidiana dels seus avantpassats, amarga però en pau, amb patiments, però amb moments de joia i de gaudi. La guerra