Nexe 2. Dossier PAU

PER EXEMPLE 25 Vicent Andrés Estellés i plorem per aquella puresa que no fou». La metonímia l’ajuda a descriure les misèries i les mancances de la postguerra, «demanava pa, medecines i amor», és a dir, véncer la fam, tindre salut i poder estimar lliurement. La metàfora («sobre els ulls caigueren teranyines de dol») o la interrogació retòrica («¿I qui sap, al remat?»), com les referències al sexe, més o menys dissimulades («plens ja de cap a peus d’obscenitat i fang», «S’anun- ciaven els pits, punyents, sota les teles», «Un bult d’amor naixia, tenaç, a l’entrecuix»), focalitzen l’expressió en l’atmosfera de la postguerra, que el poeta desitja descriure en profunditat, reforcen la tensió emotiva i omplin els versos d’evocacions i de suggeriments. Estellés aconsegueix, amb la seua poètica de la proximitat, amb la seua particular retòrica de la quotidiani- tat, convertir-se en el millor cronista de l’època fosca i lúgubre que li havia tocat viure. Esdevé així una de les veus poètiques més originals, profundes, interessants i perdurables del segle xx. Els seus poemes no deixen de captivar el lector, de sorprendre’l, i quan aprofundim en la seua poesia, plena de matisos i d’interpretacions polivalents, descobrim una obra d’una solvència extraordinària i sempre suggeridora. La seua obsessió per contar, el seu impuls per escriure, la seua dedicació total a la seua llengua i a la seua literatura i també el seu compromís ferm pel seu poble, naix de les seues experiències en aquesta època de mort, repressió, pobresa i prohibicions. En aquest poema i en aquest poemari la seua veu poètica està dominada per la pena i pel pati- ment, que ha compartit i comparteix amb els seus contemporanis.