Nexe 2. Dossier PAU

PER EXEMPLE 24 Vicent Andrés Estellés El tema del poema és la caracterització dels anys de postguerra. En aquest context amarg, sord i feroç , de cauteles i fam , sols l’amor apareix com a element transgressor («Eren temps de postguerra. S’imposava l’amor»), que ajudava a superar un dia a dia marcat per la repressió, enfront d’una realitat oficial que la dicta- dura intentava imposar. El títol del poema remet als diferents factors, als exemples, que singularitzen l’època que es descriu i es narra en aquest poema i en el conjunt del poemari. La composició pren la forma de crònica, on es relaten els patiments personals i col·lectius imposats pel franquisme («Els anys de la postguerra foren uns anys amargs», «s’apagaren els riures estellats en els llavis») per damunt de l’esperança que havia suposat l’acabament de la guerra («I botàrem els marges i arrencàrem les canyes»). En els trenta-dos versos del poema no trobem cap estrofa definida, però podem reconéixer una estructura en dues parts que ens permetrà resumir més adequadament i coherent el contingut: ■ Els quinze primers versos ens relaten la nefasta vivència de la postguerra, que supera de molt els horrors de la confrontació bèl·lica: «foren uns anys amargs,/ com no ho foren abans els tres anys de la guerra». El jo poètic es dilueix en un nosaltres que representa tot el poble que pateix els rigors i les privacions de la postguerra: «per a tu, per a mi, per a tants com nosaltres». Defineix la postguerra i la descriu sense estalviar-se cap adjectivació negativa. Allò que imperava eren les «precaucions», els «tactes», «els pactes clandestins» i les «conformitats cruels», això és, la por, l’amenaça permanent i l’angoixa pel pre- sent i pel futur. L’acabament de la guerra semblava obrir l’esperança («i ballàrem alegres damunt tota la vida»), però prompte la situació posterior al conflicte empitjora, com afirmà més d’una vegada el poeta. El vers final emfasitza aquest sentiment amb una contundència ferotge i descarnada: «S’apagaren els riures estellats en els llavis». La brutalitat i la irracionalitat s’imposen definitivament i per molts anys. ■ Els dèsset versos finals continuen mostrant-nos la cruesa i la violència inherent a l’època, però hi apareix un element nou, l’amor, un amor «trist, brut i esgarrat». L’amor i el sexe apareixen com l’única vàlvula d’escapament que permet a la gent oblidar i d’alguna manera «redimir la vilesa». Òbviament no li inte- ressa la lírica de l’amor, sinó la seua capacitat regeneradora, individual i col·lectiva. Estellés transmet una vivència del sexe redemptora i catàrtica enmig d’un moment històric en què el sexe era viscut de manera castradora, sota la repressió malaltissa del nacionalcatolicisme: «plens ja de cap a peus d’obs- cenitat i fang», «Sols ens calia viure», «I després de palpar-nos feroçment, brutalment/ arribàvem a casa i dúiem les mans buides». Malgrat la sordidesa del present, el record de l’amor perdura entre tant de dolor i tanta pena i «plorem per aquella puresa que no fou» i que no «hem pogut tastar» mai. Pel que fa a l’anàlisi del llenguatge i l’ estil d’aquest poema, cal explicar que Estellés té una manera de dir diferent i personalíssima. Escriu en un valencià alhora culte i creïble. Combina la llengua col·loquial i dialec- tal de la comarca de l’Horta ( redimí , botàrem , hòmens , ballàrem , fou , a voltes ) amb una mètrica clarament culta i amb un ús abundant de recursos expressius que aporten als versos solemnitat i expressivitat. En «Per exemple», fa servir un llenguatge mancat de floritura, amb expressions poc habituals en el món poètic, per a reproduir una realitat salvatge, bruta i inhumana. El seu testimoniatge d’una època d’enganys i de coaccions demana una llengua amb un marcat to col·loquial i a vegades prosaic. Estellés no vol caure en cap lirisme, per al qual no veu raó, ni en cap retòrica buida. Aconsegueix reflectir de manera fidel la seua realitat més immediata, amb voluntat de crònica, i denuncia el que observa i també els que permeten, mitjançant «pactes clandestins i conformitats cruels», aquesta situació d’ignomínia i misèria permanent. Cal comentar també alguns dels recursos literaris que l’autor domina a la perfecció i que usa abundant- ment en aquesta composició. Estellés tracta de crear un llenguatge poètic intel·ligible, a l’abast d’un lector ampli, i ho aconsegueix, perquè podem afirmar que Estellés és el poeta valencià més llegit de tots els temps. Entre els recursos utilitzats, destaquen les repeticions, que ajuden a estructurar el poema i a realçar aquells elements que més interessen al poeta. De vegades repeteix paraules ( cauteles , guerra , postguerra ), enllaça adjectius ( era sorda, era amarga i feroç ) o adverbis ( feroçment , brutalment ). Altres vegades empra el paral· lelisme sintàctic, «per a tu, per a mi, per a tants com nosaltres», «No demanava còleres, demanava cauteles,/ i demanava pa, medecines, amor», o l’anàfora combinada amb el polisíndeton, que proporciona una vivacitat molt particular als seus poemes: «I botàrem els marges i arrencàrem les canyes/ i ballàrem alegres damunt tota la vida», «i encara ens mirem amb les mans buides a voltes,/ i ara sentim l’espant que llavors no sentíem/