Nexe 2. Dossier PAU

23 Vicent Andrés Estellés VICENT ANDRÉS ESTELLÉS Per exemple «Per exemple» és un poema inclòs en el Llibre de meravelles , poemari que Estellés va escriure entre 1956 i 1958, en plena postguerra, però que no va ser publicat fins a l’any 1971. Aquest llibre suposà un veritable punt d’inflexió en l’evolució intel·lectual i artística de l’autor i enceta una manera de fer poesia més realista, vivencial i alliberadora. La seua obra poètica és immensa i es va publicar irregularment, a causa dels impedi- ments que imposava la censura del règim franquista. La dictadura havia convertit el present en un moment infaust per a ell i per a tots els valencians. L’edat mitjana apareixia, per contrast, com el temps fundacional de la nostra cultura i podia revelar un model per al futur desitjat. Estellés s’inspira en l’obra del mateix títol de Ramon Llull (s. xiii) i ho fa, no sols en això, sinó també en la construcció episòdica, la finalitat didàctica i moral i l’estructura, típicament medieval, en forma de tríptic. El jo líric s’identifica amb el Fèlix lul·lià, en tant que recorre el seu món donant testimoni d’allò que observa i que viu en la realitat, però amb una certa dosi d’ironia que el distancia del model. La professió periodística de l’autor també va influir en aquest testimoniatge. Les meravelles del poeta de Burjassot són les vivències personals, els horrors, el caos i les penúries provocades per la guerra i, com podrem comprovar en analitzar aquest poema, especialment, la postguerra. El Llibre de meravelles s’estructura en tres parts. La primera i la tercera tenen títol: «Teoria i pràctica de la flor natural» i «Propietats de la pena», però estan compostes per poemes sense títol i actuen com una mena de preàmbul i cloenda. Van ser afegides al manuscrit original que constitueix el cos central de l’obra, subdividit en set seccions. Aquesta part més extensa està formada per 47 poemes, la majoria dels quals, com el que comentem, inclòs en la cinquena secció, tenen un títol i un paratext inicial. Amb tot el conjunt, el poeta ens ofereix un retaule de l’ amarga postguerra valenciana. La influència d’Ausiàs March és fonamental en la poesia d’Estellés i té una presència constant en el po- emari, amb múltiples citacions preliminars, intertextualitats i incomptables referències. Encapçala aquesta composició una citació de dos versos del seu poema CXII: « Entre aquests dos estats és tot lo poble/ e jo confés ésser d’aquest nombre ». Els dos estats de què parla el poeta són la vida i la mort. El seu contingut contribueix a orientar o matisar el sentit poètic de la composició que ve a continuació, alhora que exhibeix la cultura literària de l’autor. El poeta evidencia el seu ampli coneixement dels referents literaris cultes, clàssics i contemporanis, nos- tres i d’altres tradicions culturals. També demostra aquesta coneixença amb l’ús dels versos alexandrins d’art major, de dotze síl·labes, amb cesura en la sisena. Aquest metre, considerat el vers més culte de la literatura, és utilitzat per Estellés en moltes composicions d’aquest llibre i en altres seus. L’han fet servir molts autors nostres i d’altres territoris des de l’època medieval. Els trenta-dos versos que constitueixen el poema són blancs, ja que no rimen entre si però sí que segueixen pautes sil·làbiques repetides. El text pertany a l’ àmbit literari, distintiu de les obres de creació, i el situem dins del gènere poètic, ja que està escrit en vers i hi ha un clar predomini de la funció retòrica, en què preval la voluntat de crear efectes estètics. Hi trobem un trencament del llenguatge habitual mitjançant diversos mecanismes (ritme, figures, mètrica) que permeten expressar sintèticament una gran quantitat de sensacions, emocions, sen- timents o estats d’ànim. La poesia utilitza el significat connotatiu de les paraules, el seu valor estètic i la informació que suggereixen, a més de la seua significació primària, de diccionari. La poesia és un art construït amb paraules. Estellés empra també tipologies textuals no massa habituals en els textos poètics, com la descriptiva, la narrativa o la conversacional («Ens digueren un dia: La guerra s’ha acabat») per a retratar la realitat de l’època, per a convertir-se en el cronista de la vida quotidiana, plena de tristor, de la dissortada València de postguerra.