Nexe 2. Dossier PAU

NO ESCRIC ÈGLOGUES 20 Vicent Andrés Estellés han conreat aquesta composició, especialment Virgili i Garcilaso de la Vega; i autotextual, ja que Estellés, en l’època en què escrivia aquest poema, també escrivia èglogues, que després publicà en alguns poemaris com Donzell amarg o El primer llibre de les èglogues . El rebuig explícit, «No escric èglogues», que clou aquest poema, el feia quan encara n’escrivia. Aquest poema no s’ estructura en cap estrofa definida, però, en els quaranta-cinc versos que el conformen, podem explicar les diverses parts que ens ajuden a explicar-lo de manera adequada: ■ Els huit primers versos presenten el jo poètic solitari («On ets?», «Recórrec l’Albereda, aquells llocs fa- miliars»), que enyora allò que ha perdut «amb els ulls plens de llàgrimes». D’allò que recorda sols troba «Un cadàver verdós. Un cadàver fosfòric./ L’espectre de Francisco de la Torre, potser». Aquest poeta castellà del segle xvi va conrear l’ègloga i parlava d’amors perduts i de planys constants, una mostra més dels nombrosos referents cultes de la poesia d’Estellés, malgrat l’aparent senzillesa. ■ Entre els versos nou i trenta-quatre observem com el jo poètic intenta recuperar i plasmar el record an- helat, «Llargament escriuria sobre les teues cames». I ho fa recreant una vinguda «solemne» de la dona enmig del món grisós i miserable de la postguerra, «Eixien veus dels bars, l’olor d’oli fregit», «mentre un amic parlava dels seus anys de presó». Però ella mai no arribava del tot i ell ho volia així. El jo poètic no vol que la realitat trenque la seua evocació d’un món feliç que li resulta més plaent, «i jo et volia així, i jo ho volia així». ■ Els deu darrers versos recuperen el present buit i solitari del jo poètic que s’esbossava en la part inicial: «Un cadàver verdós. Un cadàver fosfòric». I aquesta recerca permanent d’unes cames «plenes de digni- tat» connecta el jo poètic amb Ausiàs March, que fins i tot «es desperta». Ara que estem en el present caòtic i dolorós de la postguerra, el jo poètic intenta, potser «inútilment», mantindre viu el record i el desig d’aquest passat perdut. Pel que fa al llenguatge i a l’ estil , Estellés té una manera de dir original, nova i molt personal. Em- prava els clàssics per a reforçar la seua obra, per a dignificar la literatura escrita en la seua llengua, el valencià, una literatura mancada d’autoestima i desproveïda de l’aurèola mítica de les grans literatures europees. La seua obra abasta les tendències estètiques que coneix, les assumeix, les interioritza i les reverteix en els seus poemes. Estellés no vol caure en un lirisme gratuït o en una retòrica baldera. Els elements que conformen els seus poemes són perfectament intel·ligibles, identificables i interpretables. La combinació de la llengua col·loquial pròpia de la comarca de l’Horta, que incorpora en aquest poema amb molta naturalitat ( creue , nasquí , recorde , hòmens , teues , recórrec , t’evoque ), i la llengua literària, que aporta als versos contundència expressiva ( espectre , solemne , solemnitat , tota la majestat amada del crepuscle ), aconsegueix ací un equilibri bastant igualat. El poeta hi vol reflectir la quotidianitat i la seua llengua també ho fa palés. Els topònims, molt sovint presents en la poesia estellesiana, emmarquen espacialment l’acció en la seua terra: la seua estimada València, Serra o els autobusos que venien de Gandia i Paterna. Pel que fa als recursos literaris , en destacarem uns quants. Aquest poema s’inicia amb un vers que re- flecteix una hipèrbole, una més de les exageracions que tant agraden al poeta de Burjassot, «No hi havia a València dos cames com les teues». Aquest vers es repeteix, com una espècie de tornada, tres vegades més en tota la composició, i la dota d’una musicalitat reforçada per figures com l’al·literació, la repetició de sons en alguns versos, «arreplegava la roba», «les teues cames». Hi trobem també una sinècdoque, ja que les «ca- mes» remeten a tota la dona que evoca i recorda. Les repeticions són a la base de la construcció del poema. A vegades repeteix paraules ( solemne , solemnitat , crepuscle ), a vegades empra el paral·lelisme sintàctic, «i jo et volia així, i jo ho volia així», i d’altres ho fa en forma d’anàfora, «Hi ha els hòmens que carreguen lentament camions./ Hi ha els bars, l’oli fregit, les parelles d’amants». Les comparacions també apareixen sovint en el text per a reforçar la descripció de la dona recordada: «Com si anasses per l’aigua», «La carn graciosa i fresca com un cànter de Serra». La metàfora («teranyines de llàgrimes»), la sinestèsia («Dolçament les recorde»), les interrogacions retòriques («On ets? On són les teues cames adorables?») o les personificacions («els ventruts camions») demostren la complexitat del llenguatge poètic d’Estellés i el seu domini dels recursos temàtics i formals malgrat l’aparent senzillesa.