Nexe 2. Dossier PAU

19 Vicent Andrés Estellés VICENT ANDRÉS ESTELLÉS No escric èglogues «No escric èglogues» s’inclou en el Llibre de meravelles , poemari publicat en 1971, encara que podem da- tar-ne la redacció entre 1956 i 1958, en plena etapa de postguerra. Aquest llibre suposà un veritable punt d’inflexió en l’evolució intel·lectual i artística d’Estellés i marca el pas a una manera de fer poesia més realista, vital i alliberadora. Dins d’una obra poètica immensa i publicada irregularment, a causa de la censura del règim franquista, el Llibre de meravelles  serveix al poeta per a connectar present i passat. El seu present és el con- text de la dictadura, un moment funest per a la cultura valenciana, mentre que el passat s’emmarca en l’edat mitjana, el temps fundacional de la nostra cultura, que apareix com un model per al futur. Estellés s’inspira en el  Llibre de meravelles  de Ramon Llull (s. xiii) quant a la construcció episòdica, la finalitat didàctica i moral i el ressò medieval en forma de tríptic. De més a més, el jo líric s’identifica amb el Fèlix lul·lià, ja que es tracta d’una literatura testimonial, més o menys irònica això sí, d’allò que veu i que viu en la realitat. En aquest tes- timoniatge també trobarem influències de la professió periodística de l’autor. Aquest poema pertany a la segona de les tres parts que conformen el llibre. És la més extensa i està for- mada per 47 poemes, la majoria dels quals, com aquest, tenen un títol i un paratext inicial que correspon a citacions d’autors, generalment medievals. «No escric èglogues» és el poema que enceta el primer subapartat de la segona part del llibre, dels set que en formen part. En aquests poemes trobem l’evocació d’un passat fe- liç a partir d’un present gris, condicionat definitivament per la guerra i la postguerra. Malgrat tot, l’amor perviu com l’element transversal que ajuda a superar el caos i la pena. Aquest poema, l’encapçalen dos versos d’un poema de Jaufré Rudel, trobador occità del segle xii: «Irats e gauzens me’n partray/ s’ieu ja la vey, l’amor de lonh», que podríem traduir així: «Trist i alegre me’n separaré, si alguna vegada veig l’amor llunyà». En el poema, com en els versos, parla d’un amor llunyà, un amor anhelat, desitjat, que no ha vist mai, de la mateixa manera que farà Estellés en aquest i en alguns altres del poemari. L’autor demostra, una volta més, el seu ampli coneixement dels referents literaris cultes, des dels trobadors fins als autors clàssics de la literatura grega i llatina o de la tradició catalana medieval i contemporània. També palesa aquest coneixement per l’ús dels versos alexandrins d’art major, de dotze síl·labes, amb cesura en la sisena. Aquest vers és utilitzat per Estellés en moltes de les composicions d’aquest llibre i en altres seus. El seu origen està en la literatura culta i ja va ser usat per molts autors nostres i d’altres territoris des de l’època medieval. Els quaranta-cinc versos que conformen la composició no rimen entre si, però segueixen pautes sil·làbiques repetides, és a dir, són versos blancs. El text pertany a l’ àmbit literari, propi de les obres de creació, i el situem dins del gènere poètic, carac- teritzat pel predomini de la funció retòrica, és a dir, hi ha un trencament del llenguatge habitual mitjançant uns mecanismes que permeten comunicar sintèticament les emocions i els sentiments. La poesia utilitza el significat connotatiu de les paraules, la informació que suggereixen, a més de la seua significació primària, de diccionari. La poesia és un art fet amb «paraules». El tema del poema és el record de la sensualitat d’una jove i del desig que li provocava. El passat s’iden- tifica amb la felicitat, real o inventada, «Dolçament les recorde». El que resta en el present és el record, «I jo t’evoque dreta sobre les teues cames», perquè el present ja no és gojós, «Inútilment recórrec València», i el jo poètic no troba allò que tant cobejava. El poeta confessa la tendresa i la intensitat d’unes vivències presents en la seua memòria. «No escric èglogues» és el títol del poema i cal analitzar-lo amb un cert deteniment. Hi ha una referèn- cia a aquesta composició poètica, generalment lírica, que idealitza la vida dels pastors i, en general, la vida camperola. Aquesta referència funciona en una doble direcció: intertextual, ja que ens remet als autors que