Nexe 2. Dossier PAU

L’ESTAMPETA 17 Vicent Andrés Estellés dol sempre, de dol per a tota la vida») ajuden a destacar aquells elements que més preocupen i ocupen el poeta. També aconsegueix aquest efecte amb l’encavalcament dels sintagmes en versos diferents, la qual cosa desprén una expectativa d’allò que vindrà: «de dol vares rebre,/ al poble, la primera Comunió», «mentre ella/ es menjava un pastís», «La pantalla oferia una Súnion/ d’una sal exaltada». Altres figures retòriques que contribueixen a dirigir la nostra atenció allà on vol el poeta, augmenten l’expressivitat de les paraules i mos- tren la complexitat del llenguatge poètic d’Estellés malgrat l’aparent senzillesa. En destaquem algunes com les metàfores, que amaguen eufemísticament les referències al sexe i a la sexualitat («els llocs secrets», «la primera sang»), el quiasme («de casa a la feina i de la feina a casa»); les exclamacions retòriques («Quina gana de contemplar pel·lícules!»), o la sinècdoque amb què les cames , com en «No escric èglogues», evoquen el cos sencer de la dona, adolescent encara. Estellés aconsegueix, amb la seua poètica de la proximitat, amb la seua particular retòrica de la quotidi- anitat, convertir-se en el millor cronista de l’època fosca i llòbrega que li havia tocat viure. La seua obsessió per contar, el seu impuls per escriure, la seua dedicació total a la seua llengua i a la seua literatura i també el seu compromís insubornable pel seu poble naix de les seues vivències en aquesta època convulsa i atziaga. Allò que l’obsedeix és retratar la València que s’estima i l’amoïna, la dels records de l’amor, però alhora la de la tristesa per la repressió i el silenci imposat de la postguerra. La seua veu poètica està marcada per la pena, que comparteix amb els seus coetanis. La dimensió cívica i la dimensió lírica apareixen intrínsecament unides en aquest poema com en tants altres.