Nexe 2. Dossier PAU

L’ESTAMPETA 16 Vicent Andrés Estellés El tema del poema és la duresa de la vida de postguerra, especialment per als vençuts i per als més vul- nerables. El poema és un quadre, una estampeta, com el títol indica, que reuneix els principals factors que caracteritzen la postguerra valenciana. La composició adopta la forma de crònica, on es relaten els sofriments particulars («el dol sobre el teu cos») i col·lectius («Trista, trista València, quina amarga postguerra!») impo- sats pel franquisme. En aquest poema no trobem cap estrofa definida, però en els seus trenta-set versos podem percebre una estructura que ens ajudarà a resumir-ne més coherentment el contingut: ■ Els deu primers versos se centren en una dona que ha viscut «de dol» tota la seua vida. Tots els esde- veniments socials (casament, comunió) i personals (adolescència, creixement) de la seua vida estan marcats per l’estigma que suposa la mort d’un familiar i la pena subsegüent. El jo poètic es dirigeix a ella amb voluntat de descriure els seus patiments («creixia de pressa i sense vitamines») i usa díctics de segona persona del singular: et , vares rebre , el teu cos , tu no sabies , sense tu . ■ Entre els versos onze i trenta el focus canviarà i el jo poètic es concentrarà a reportar l’ amarga situació col·lectiva de la València de postguerra, com emfasitza el vers inicial, d’una contundència brutal: «Trista, trista València, quina amarga postguerra!». I parlarà de censura («Ens ompliren d’espases la sintaxi», «vetlant, sempre vetlant»), dels models estètics imposats («mentre reivindicaven prades de Garcila- so»), de contraban il·legal de productes intervinguts per l’Estat («els camions sinistres que duien l’es- traperlo»). I enmig de tanta desolació apareix l’amor precari, de racons furtius («L’home palpava un cos adolescent») que constitueix l’única vàlvula d’escapament personal i, potser, col·lectiu. El cinema, lloc amagat on es produïen molts d’aquells encontres prohibits, és una escapatòria possible de la cruesa de la situació, una fórmula d’alliberament davant la sòrdida realitat («veure pel·lícules, o millor somiar»). És en aquest context on trobem la referència a Súnion, el cap on es troba el temple de Posidó visitat per Carles Riba en el seu viatge a Grècia, que en Les elegies de Bierville esdevé símbol de llibertat i de dignitat per a un exili que intenta superar la mutilació i les adversitats de la llunyania: «Oh Súnion! La pantalla oferia una Súnion/ d’una sal exaltada, de vida i llibertat». Estellés no va patir un exili físic, però compartia amb els exiliats la desolació personal i col·lectiva i la crisi davant una realitat mísera. Súnion es converteix així en una possibilitat de redreçament a través de la creació, cinematogràfica o literària, tant és. Permetia al poeta de Burjassot intuir una plenitud i una felicitat que la seua realitat li negava. ■ Els darrers set versos ens expliquen tràgicament el motiu del dol particular de la protagonista inicial del poema i per extensió del poble valencià. La tragèdia i la misèria moral que implica una guerra estén les seues conseqüències a tot el poble i per sempre. La mort de la gent anònima («els morts tots plens de mosques») i els morts concrets («Una nit, en la guerra, el tragueren de casa,/ i el mataren a Bétera») provoquen un «dol per a tota la vida». Acabarem aquest comentari analitzant el llenguatge i l’ estil de «L’estampeta». Estellés té una manera de dir pròpia, inèdita i molt personal. Fa servir un llenguatge desproveït sovint de floritura, propi del carrer («si ho viu no me’n recorde», «En fan dos»), amb expressions poc habituals en el món poètic, per a reflectir una rea­ litat cruel, bruta i desventurada. El seu testimoniatge d’una època fraudulenta i de repressió demanen una llengua amb un marcat to col·loquial i prosaic: «l’home palpava un cos adolescent», «no s’havia apuntat mai a ningun partit», «Quina gana de contemplar pel·lícules!». Estellés no vol caure en cap lirisme immotivat ni en cap retòrica vàcua. Combina aquesta llengua col·loquial i marcadament dialectal amb una mètrica clarament culta i amb una copiosa utilització de recursos expressius que aporten als versos solemnitat i expressivitat. De la voluntat de fer la crònica de les realitats circumdants es deriva la seua manera, ben particular, de dir. Els topònims i els noms concrets de cinemes de València ancoren encara més aquest poema en el món real que compartia amb els seus conciutadans: València, Bétera; el Coli, el Metropol, el Tyris, el Goya. Quant als recursos literaris , que l’autor domina a la perfecció i que usa a bastament en aquesta compo- sició, les repeticions l’ajuden a vertebrar el poema i hi trobem paraules repetides que actuen com a mots clau que defineixen la postguerra: els adjectius trista i amarga, el substantiu dol o el verb vetlar , que reflecteix la vigilància permanent imposada per la censura de la dictadura. La combinació d’anàfores («aquelles cames llargues i quasi sense gràcia/ aquelles cames tristes, l’estiró de la guerra») i paral·lelismes sintàctics («De