Nexe 2. Dossier PAU

15 Vicent Andrés Estellés VICENT ANDRÉS ESTELLÉS L’estampeta «L’estampeta» és un poema inclòs en el Llibre de meravelles , poemari que Estellés va escriure entre 1956 i 1958, en plena postguerra, però que no es va publicar fins a l’any 1971. Aquest llibre suposà un veritable punt d’inflexió en l’evolució intel·lectual i artística d’aquest autor i enceta una manera de fer poesia més realista, fruit de l’experiència, i alliberadora. La seua obra poètica és immensa i fou publicada irregularment, a causa de la censura del règim franquista. La dictadura feia que el present fora un moment desastrós per a ell i per a tots els valencians. L’edat mitjana s’erigia, contràriament, com el temps constitutiu de la nostra cultura i podia servir de model per al futur anhelat. Estellés s’inspira en l’obra homònima de Ramon Llull (s. xiii) i ho fa no sols amb el títol de l’obra, sinó en la construcció episòdica, la finalitat didàctica i moral i l’estructura, típicament medieval, en forma de tríptic. El jo líric actua de manera semblant al Fèlix lul·lià, ja que es tracta d’una literatura testimonial d’allò que veu i que viu en la realitat, això sí, amb una certa dosi d’ironia. Aquest testimoniatge també es veié influït per la professió periodística de l’autor. Les meravelles del poeta de Burjassot són les vivències personals, la misèria, el caos i les penalitats provocades per la guerra i, especialment, la postguerra. De les tres parts del llibre, la primera i la tercera tenen títol: «Teoria i pràctica de la flor natural» i «Propie- tats de la pena». Tanmateix, estan compostes per poemes sense títol i actuen com una mena d’introducció i cloenda. Foren afegides al manuscrit original que forma el cos central de l’obra, subdividit en set seccions i en el qual trobem aquest poema. Aquesta part és la més extensa i està formada per 47 poemes, la majoria dels quals, com el que comentem, tenen un títol i un paratext inicial que correspon a citacions d’autors clàssics. «L’estampeta» s’inclou en la segona secció. La influència d’Ausiàs March és fonamental en la poesia d’Estellés i té una presència constant en el poe- mari, amb citacions, intertextualitats i múltiples referències. Encapçala aquesta composició una citació dels dos primers versos del seu poema XCI, un dels seus cants d’amor: « En aquell temps sentí d’Amor delit/ quan mon pensar mirà lo temps present ». El seu contingut es relaciona clarament amb el poema i amb el llibre, ja que escriu sobre l’enyorança d’èpoques anteriors en què ell amava desesperadament. L’amor serà una de les poques taules de salvació de la població valenciana de postguerra i en molts dels poemes del Llibre de mera- velles s’estableix un diàleg entre un passat plaent i ple d’amor i el present gris, de desolació i desesperança. El poeta demostra, una vegada més, el seu ampli coneixement dels referents literaris cultes, incloent-hi els trobadors, els clàssics grecs i llatins, els poetes i escriptors catalans medievals o contemporanis, com Carles Riba, de qui parlarem després. També evidencia aquesta capacitat l’ús dels versos alexandrins d’art major, de dotze síl·labes, amb cesura en la sisena. Aquest metre, considerat el vers més culte de la literatura, és utilitzat per Estellés en moltes composicions d’aquest llibre i en altres seus. Ja va ser emprat per molts autors nostres i d’altres territoris des de l’època medieval. Els trenta-set versos que conformen el poema no rimen entre si, però segueixen pautes sil·làbiques repetides, és a dir, són versos blancs. El text pertany a l’ àmbit literari, característic de les obres de creació, i se situa dins del gènere poètic, atés que està escrit en vers i hi predomina la funció retòrica, això és, preval la voluntat de crear efectes estètics. Hi trobem un trencament del llenguatge habitual mitjançant diversos mecanismes (ritme, figures, mètrica) que permeten comunicar sintèticament una gran quantitat d’emocions i de sentiments. La poesia utilitza el significat connotatiu de les paraules, la informació que suggereixen, a més de la seua significació primària, de diccionari. La poesia és un art fet amb paraules. Estellés empra sovint tipologies textuals diverses com la descripció i la narració per a retratar la realitat de l’època, per a convertir-se en el cronista de la vida quotidi- ana, plena de patiments, de la desolada València de postguerra.