Nexe 2. Dossier PAU

ELS AMANTS 14 Vicent Andrés Estellés ■ La primera part comprén els versos dos a catorze, on el poeta comença evocant el record de l’amor passat a partir d’una escena quotidiana, com sovint feia, «mentre vas estenent la roba». I «de sobte» els dos amants tornen a estimar-se d’una manera delirant, apassionada, amb tota l’alegria de la carn i amb un erotisme desvergonyit i jocós: «com un vell huracà», «rodolem per terra entre abraços i besos». En contrast amb la seua manera real d’estimar-se apareix la seua ment que «desitjava, a voltes, un amor educat». Però, cap dels dos amants «comprenen l’amor com un costum amable». ■ La segona part inclou els versos quinze a vint-i-tres. El poeta comença descrivint el seu amor com «brusc i salvatge», contraposat a l’amor ideal, cortés, romàntic, que identifica amb tres grans autors literaris que han tractat el tema, de la nostra tradició (Riba), de l’espanyola (Bécquer) i de l’europea (Petrarca). Amb el verb ignorar remarca el rebuig d’aquesta altra manera de concebre l’amor. Coneixen aquesta altra manera d’estimar, però la seua és tota una altra. L’ideal d’un amor exclusivament intel·lectual es veu impossibilitat per la consciència i l’experiència d’un amor concebut com una exaltació hedonista que ho arrasa tot. És per això que en els tres últims versos els amants reflexionen exhaustos sobre el seu comportament: «comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser». Malgrat la cavil·lació, podem preveure que tornaran a actuar de la mateixa manera quan els torne a empényer el desig irreprimible. Pel que fa al llenguatge i a l’ estil , Estellés té una manera de dir pròpia, inèdita i molt personal. Treballa amb la paraula necessàriament dialectal perquè la seua poesia vol esdevindre símbol i senya d’identitat del seu poble. En aquest poema trenca radicalment amb la imatge romàntica de l’amor («Ignorem el Petrarca») i empra un llenguatge planer i comprensible, no exempt d’elaboració. El poeta no vol caure mai en un lirisme gratuït o en una retòrica baldera. Cada element de la seua poètica és voluntàriament i perfectament intel· ligible, identificable i interpretable. Tot això ho constatem en els múltiples recursos literaris que utilitza en aquest poema. En destacarem uns quants. Ja hem comentat les hipèrboles que defineixen els versos inicial i final. Un hipèrbaton combinat amb una antítesi inicia el bloc central del poema: «Feroçment ens amàvem des del matí a la nit»; així es des- criu l’amor que sentien els amants i la seua intensitat. Les estructures paral·lelístiques també són presents en la composició: «Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses», «Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses». Les metàfores ajuden a entendre la dimensió del seu desig: «aquell vent», mentre que les comparacions també contribueixen a definir i explicar el seu amor, viscut o anhelat: «com un vell huracà», «com un costum pacífic», «com un costum amable». L’antítesi «ens ajunta, ens empeny» referma la seua manera brusca i salvatge de concebre l’amor, gairebé per obligació. L’exclamació retòrica «Què voleu que hi faça!» confirma la impossibilitat d’estimar de cap altra manera. Un quiasme, figura gens habitual, clou el poe- ma amb la presència orgullosa dels amants: «No hi havia a València dos amants com nosaltres/ car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs». Estellés parteix en molts dels seus poemes, com aquest que hem analitzat, de fets viscuts i propers, de la vida quotidiana, i intenta així apropar la poesia als lectors. Ell no parla dels més grans amadors del món, sinó dels millors amants de València, perquè València és el món, el seu món. Enmig d’una realitat trista i cruel, bruta i miserable, condicionada per les prohibicions i la manca de llibertat i de llibertats, el poeta de Burjassot aconsegueix reeixir amb un poema que exalta la passió, el desig i el goig d’estimar sense reserves, amb una forta càrrega eròtica. I malgrat que coneix, com els seus amants, altres maneres d’estimar i estimar-se, la seua opció es decanta clarament per l’hedonisme, pel goig del cos, perquè «la carn vol carn».