Nexe 2. Dossier PAU

11 Vicent Andrés Estellés VICENT ANDRÉS ESTELLÉS Demà serà una cançó El poema «Demà serà una cançó» forma part del poemari Llibre de meravelles , publicat en 1971, al cap de vora quinze anys d’haver sigut començat a redactar, entre 1956 i 1958, en plena postguerra. El llibre es divi- deix en tres parts i aquest poema pertany a la part central, la més extensa, formada per 47 poemes, la majoria dels quals, com aquest, tenen un títol i un paratext inicial que correspon a citacions d’autors, generalment medievals. «Demà serà una cançó» s’inclou en el primer subapartat d’aquesta segona part i l’encapçala una citació de Pere March, pare d’Ausiàs, un dels grans referents estellesians. En aquesta part trobem l’evocació d’un passat feliç a partir d’un present gris dominat per la catàstrofe de la guerra i la postguerra. Malgrat això, l’amor surarà com a tema transversal que supera tots els daltabaixos físics i morals. El text es classifica dins de l’ àmbit literari, propi de les obres de creació, i cal encabir-lo dins del gènere poètic, caracteritzat pel predomini de la funció retòrica, això és, hi preval la voluntat de crear efectes estètics, sense deixar de banda l’expressió personal dels sentiments i les emocions. «Demà serà una cançó» està format per vint versos alexandrins, de dotze síl·labes, amb cesura en la sisena. Aquest vers prové de la literatura culta i ja va ser usat profusament en l’època medieval. Els versos són blancs, és a dir, no rimen entre si, però sí que segueixen pautes sil·làbiques repetides. Aquest poema és un clar exemple de desdoblament del jo poètic, ja que tant el jo com el tu poètic, els po- dem identificar amb l’autor, que s’adreça a si mateix en un moment passat de la seua vida. Ho comprovem amb l’ús d’elements díctics de segona persona del singular: «vius», «recordes», «escrivies», «permets», «evo- ques», «penses», «teues», «teus». La presència de la persona estimada també es fa palesa amb la segona persona del plural: «vàreu fer», «fèieu». El tema del poema és el record de l’amor, un amor carnal, sexual, que apareix explícitament en el vers tretzé: «mentre féieu l’amor en aquella terrassa»; i també en altres moments del poema: «la carn fresca i suau/ per on les teues mans i els teus besos anaven». En Estellés l’amor, unes vegades espiritual, altres carnal, es presenta sempre de manera planera i terrenal, com en aquest poema, quan explica les trobades amb la persona estimada al cinema, a l’Albereda o al riu. Per al poeta, l’amor és la força bàsica que mou les persones i és l’essència del goig, de la passió de viure malgrat les circumstàncies adverses. Per això, trobem els amants del poema gaudint en plena festa de la ciutat de València, absolutament identificats amb l’excitació que el foc representa. «Demà serà una cançó» no s’ estructura en cap estrofa definida. Però en els vint versos que el conformen podem trobar diverses parts: ■ Els tres primers versos ens presenten un tu poètic que ja no viu la seua vida actual, sinó que es dedica a recordar la seua vida anterior. S’ha fet vell. ■ Els setze versos següents evoquen la «felicitat suprema», el record d’una vida passada viscuda amb entusiasme, quan escrivia versos o compartia sessions de cine amb l’estimada. També hi havia els pas- sejos pel riu o el sexe sense embuts, gaudit en una terrassa que servia de paisatge urbà, «alegre» i «adorable», mentre les falles cremaven la nit de Sant Josep. ■ L’últim vers repeteix el primer, ara convertit en sintagma nominal que identifica l’autor, transformat, amb els anys, en un animal trist i lent a qui únicament li queden els records. Cloenda trista d’una vida plena. Podem resumir el text d’aquesta manera: l’autor, ja vell, reflexiona sobre el passat i l’evoca perquè repre- senta la vida, mentre que en el present únicament hi ha la memòria. Aquest acte el fa reviure la passió amb què gaudia de l’amor i de l’existència, en contrast amb la tristesa de la seua realitat actual.