Dotze

Dotze escalons separen la porta de casa del carrer. Dotze escalons que la tenen tancada al seu pis de la Vila, jubilada abans d’hora, impedida per l’edat i la malaltia, sola sense ningú més que el seu nebot absent. I aterrida. Sobretot aterrida. Un crit esfereïdor al pis del costat trenca la monotonia de la vida en reclusió. La investigació de l’origen del crit la porten a enfrontar-se amb els records del passat: el germà mort, les complicades relacions familiars o el fracàs del seu prometatge. Com a lectors assistim a una mena de confessió íntima, on els pensaments, les pors i els secrets més profunds se’ns mostren sense filtres.

Amb Dotze, Vicent Usó ens introdueix en els intricats mecanismes mentals del personatge que ens acaba esdevenint entranyable i aconsegueix atrapar al lector no només per la història sinó també per una construcció narrativa que esdevé un desplegament de tècnica i ambició narrativa.

«Dotze escalons només, els tinc ben comptats: els barrots de la meua presó, els murs que m'impedeixen fugir d'aquesta gàbia, ja veus si som ben poca cosa, els humans. Els primers dies d'estar-hi reclosa solia eixir al replanell, te'n recordes? I mirava la llum del sol que es filtrava a través de la claraboia i escoltava la remor del carrer i un sentiment d'impotència i de ràbia em pujava coll amunt [...]»

«Fa dos mesos que plore, i n'estic farta. Molt farta. Però hi ha hagut l'orgull, durant tot aquest temps. I l’orgull ho vela tot amb una capa de cendra. I encara hi és, l’orgull. Però ara, de sobte, hi ha també la por. La por, sí. La por. I la por ho canvia tot»