Entrevista | Parlem amb Irene Rodrigo sobre el procés de creació de... «El llibre desfet»

És possible convertir una de les obres fonamentals de la nostra literatura en una experiència de lectura atractiva, divertida i alhora crítica? El llibre desfet, la novel·la amb què Irene Rodrigo revisita el Llibre dels fets de Jaume I, ho aconsegueix, i des d’una mirada contemporània.

Més enllà d’una simple adaptació lingüística, la proposta obri nombroses possibilitats educatives: la reflexió sobre les fonts històriques, l’anàlisi dels relats oficials, el treball dels registres lingüístics, la reinterpretació dels clàssics i el desenvolupament del pensament crític. A més, incorpora referents de la cultura digital actual, humor i temes que interpel·len directament els joves lectors, fet que la converteix en una interessant porta d’entrada a una obra que sovint perceben com llunyana.

En aquesta entrevista conversem amb Irene Rodrigo sobre el procés de creació d’El llibre desfet, els reptes d’escriure per al públic juvenil i les oportunitats que aquesta proposta ofereix als docents que busquen noves maneres d’acostar la literatura, la història i la llengua a l’alumnat.

1.       Com va nàixer la idea de convertir el Llibre dels fets en una novel·la tan desenfadada, divertida i pròxima als adolescents actuals?

En realitat, la idea sorgeix a partir d’una secció que vaig fer al programa de ràdio d’À Punt Podríem fer-ho millor. Allí, adaptava el Tirant lo Blanc amb un estil semblant al que els lectors i les lectores trobaran en El llibre desfet. Marc Senabre, que era editor de Bromera en aquell moment, em va proposar traslladar la idea radiofònica a un format escrit. De fet, eixa adaptació literària de Tirant lo Blanc continua en marxa i prompte vorà la llum. Però, mentrestant, aprofitant el 750 aniversari de la mort de Jaume I, va sorgir l’oportunitat de fer una cosa semblant amb la crònica del Conqueridor. L’objectiu de tots aquests projectes sempre ha sigut facilitar l’entrada, especialment la del jovent, a unes obres que poden semblar indesxifrables i allunyades de l’actualitat, adaptant-les a un llenguatge actual i relacionant-les amb referents i assumptes que resulten propers al públic més jove.

2.       Pau Capdevila dialoga amb Jaume I i qüestiona la seua versió dels fets. Com pot aquesta dinàmica ajudar l’alumnat a desenvolupar una mirada crítica sobre les fonts històriques i els relats oficials?

El que cal no perdre de vista amb un llibre com el de Jaume I és que es tracta d’un relat que es construeix a partir d’una sola visió, que és la seua. Ell dictava la seua història (i les dels qui l’envoltaven) obeint no necessàriament a una veritat relativament objectiva, sinó a la versió que li interessava vendre de si mateix, la que volia traslladar als seus contemporanis però també la que desitjava que romanguera per a la posteritat. Des d’aquest prisma, el Llibre dels fets es podria considerar propaganda, igual que la que tracten de fer (i aconsegueixen fer) molts governants de l’actualitat. El que Pau fa en la seua reescriptura del relat de Jaume és, efectivament, reptar la veritat única, fer preguntes incòmodes que la qüestionen, posar en dubte que el que afirma Jaume siga cert només perquè ho ha declarat un poderós, una font que, per defecte, la majoria continuem considerant verídica. Pense que a través de la lectura d’El llibre desfet els lectors i les lectores adquiriran ferramentes per a fer el mateix que fa Pau amb realitats tan comunes i quotidianes com les notícies de la premsa o tot allò que es publica en xarxes socials.

3.       En el llibre trobem referències a xarxes socials, mems, videojocs i plataformes digitals. Com vas decidir quins elements de la cultura juvenil actual incorporaries perquè connectaren amb els lectors sense eclipsar la història?

La veritat és que anava seleccionant els elements culturals un poc sobre la marxa, en funció del que la història demanava en cada moment. A mesura que em documentava i ja quan estava escrivint, anava recopilant ítems que pensava que podrien resultar-me útils, però al final només els incorporava si veia que eren rellevants a nivell de contingut o que tenien potencial de connectar amb els lectors i les lectores i de mantindre’ls dins del món boig, però sempre vinculat a la font primària, que es va edificant en aquesta novel·la.

Tot i que pense que és inevitable anar allunyant-te dels gustos del jovent a mesura que creixes, i que és impossible estar al dia de tot el que els agrada, preocupa o interessa, jo faig un esforç constant per no desconnectar-me del tot del seu univers. Els últims dos anys he estat donant classe a estudiants universitaris d’entre 18 i 21 anys, cosa que m’ha permés mantindre’m a prop del seu món i poder emprar-lo com a recurs en la redacció d’El llibre desfet.

4.       L’humor és un recurs omnipresent en la novel·la. Quins avantatges creus que té l’humor a l’hora d’acostar els clàssics i els textos històrics a l’alumnat de l’ESO?

Pense que l’humor té dues virtuts quan s’empra en una obra d’aquestes característiques. D’una banda, permet establir un vincle ràpid i sòlid amb el lector o la lectora, que prompte entén que s’ho passarà bé llegint i no li costa obrir el llibre de nou després d’haver-lo deixat en pausa. En segon lloc, l’humor ajuda a fixar el contingut al cervell. És més fàcil recordar un acudit, que ha aconseguit despertar-te una emoció, que una dada històrica perduda enmig d’un munt de dades. Al final, aquesta novel·la pretén entretindre, per descomptat, però també informar i educar, i l’humor no només ajuda a aconseguir el primer objectiu, sinó també els altres dos.

5.       Pau no es limita a actualitzar el llenguatge de Jaume I, sinó que també qüestiona aspectes relacionats amb el gènere, la diversitat o els rols socials. Quin impacte creus que pot tindre el fet d’incorporar aquesta perspectiva a la reescriptura?

Qualsevol llibre es pot interpretar com un artefacte diguem-ne arqueològic, és a dir, indissociable del context on va sorgir. Però també es pot llegir amb les ulleres de l’actualitat posades. Ambdues lectures són interessants i compatibles, i cadascuna aportarà uns aspectes i unes preguntes que obriran la mirada en una direcció o una altra.

Òbviament, El llibre desfet fa una lectura (a través del mecanisme de la reescriptura) del segon tipus. En aquest sentit, és complementària a un apropament «arqueològic» al Llibre dels fets de Jaume I. Per a mi, en aquest cas, la lectura de la reescriptura de Pau Capdevila no substitueix la de la novel·la original, sinó que pot ser una ferramenta per a relacionar-se de forma crítica amb aquesta. Els conceptes de gènere i diversitat o els rols socials són radicalment distints hui a com ho eren al segle xiii, quan Jaume I va viure i va dictar les seues memòries. Crec que és interessant establir comparacions, veure què ha canviat i què no, i sobretot atraure el públic lector a l’obra original perquè continue amb l’exercici que Pau Capdevila enceta en El llibre desfet. El joc que proposa la novel·la no s’esgota quan Pau i Jaume s’acomiaden, sinó que busca acompanyar el lector o la lectora tant amb El llibre dels fets original com amb les seues pròximes lectures.

6.       Des d’un punt de vista didàctic, creus que es podrien organitzar activitats o projectes a partir de la lectura d’El llibre desfet?

Clar! Des de comparar un fragment narrat per Jaume I amb la versió de Pau, fins a fer un exercici de reescriptura col·lectiva d’un dels molts capítols absents en aquesta adaptació seguint el model que proposa El llibre desfet. Estic segura que el col·lectiu docent idearà moltes propostes a mesura que avancen en la lectura de l’obra.

7.       La novel·la combina llengua col·loquial, referències actuals i vocabulari històric. Com pot aquesta barreja ajudar els adolescents a reflexionar sobre la varietat de registres i l’evolució de la llengua?

La història de la llengua i la sociolingüística són dues disciplines que m’interessen molt i sobre les quals no deixe de llegir i formar-me. Pense que hi ha una contradicció intrínseca, possiblement insalvable, entre la necessitat de protegir una llengua i l’acceptació que cal permetre els seus parlants deixar-la evolucionar. Aquesta contradicció és més manifesta i espinosa en el cas d’una llengua minoritzada, com és el valencià. Al País Valencià cal lluitar constantment per fer-li un lloc en un ecosistema dominat per l’espanyol. En canvi, als Estats Units, on he residit els últims dos anys, és l’espanyol la llengua amenaçada per la primacia de l’anglés. Viure allí m’ha ensenyat que una mateixa llengua pot adquirir estatus completament diferents en diversos contextos, i que cap llengua està completament fora de perill.

La redacció d’El llibre desfet no podia ser aliena al vocabulari ple d’anglicismes que emprem hui en dia. No només el jovent, sinó totes i tots nosaltres, moltes vegades sense adonar-nos-en. Eixa influència lingüística ha estat present des del naixement de les llengües romàniques (i abans en el llatí, clar). El valencià està ple de gal·licismes, d’italianismes o de castellanismes que hui emprem amb total naturalitat i que formen part dels nostres diccionaris normatius. Hui, la llengua més influent és l’anglés. Hi ha anglicismes que s’han colat en el nostre vocabulari quotidià i que probablement hi romandran per a sempre, més o menys adaptats. Per a mi, girar-me d’esquena a aquesta realitat suposaria adoptar una actitud nècia i històricament injustificada, sobretot en els casos en què eixos préstecs lingüístics no amenacen ni contaminen la llengua vehicular del llibre, que és el valencià.

Alhora, entre Jaume i Pau s’estableix un diàleg que no només qüestiona o desafia el contingut de la trama històrica, sinó la forma en què és contada, és a dir, el tipus de llenguatge i el registre utilitzats. Pau decideix des de l’inici prescindir del plural majestàtic, però ho fa de forma didàctica, explicant què és i posant-lo en conversa amb les fórmules que utilitzem hui en dia. Ella reescriu les idees de Jaume amb el llenguatge propi d’una integrant de la generació Z, però també respecta molts dels vocables de Jaume i els contextualitza o explica quan és necessari. La meua intenció, almenys, sempre ha sigut que El llibre desfet no pontifique, sinó que deixe la porta oberta a reflexions pausades, tant individuals com col·lectives. En aquest sentit, crec que és un bon recurs per a debatre a l’aula sobre assumptes relacionats amb la llengua.

8.       En l’obra apareixen temes molt actuals, com la precarietat laboral, el valor de l’autoria o l’impacte de la intel·ligència artificial. Per què et semblava important introduir aquestes qüestions en una història ambientada, en part, en el segle xiii?

Cada tema m’interessava per unes raons concretes. Però potser tots tenen un denominador comú, que és el de l’actualitat. La precarietat laboral o la impossibilitat d’accedir a una vivenda són realitats que afecten la gent jove i que, si la cosa no millora, colpejaran d’ací uns anys els adolescents que s’apropen a El llibre desfet. Pense que és necessari no només que estiguen previnguts i previngudes, sinó que adquirisquen ferramentes crítiques envers un sistema que moltes vegades no busca el benestar de la població general, sinó l’enriquiment d’uns pocs a costa de la majoria. La intel·ligència artificial, de fet, no pretén res diferent a això, per molt que ens la tracten de vendre com una panacea que ens facilitarà la vida. Que els rics siguen més rics i els pobres més pobres és un objectiu que perviu relativament camuflat al segle xxi, però que ja existia quan Jaume I va dictar el seu llibre. Ell conqueria terres a colps d’espasa i fent a la gent fora de les seues cases igual que hui Trump tracta de fer-se amb el control de Veneçuela i Groenlàndia, o igual que Netanyahu assetja Gaza amb el silenci còmplice de tants governs i organismes internacionals. Al final, tots els problemes que s’assenyalen en El llibre desfet i que es relacionen amb la història original de Jaume tenen un origen comú, que és el turbocapitalisme, i potser a través d’aquesta reescriptura es genere una reflexió crítica al seu voltant.

9.       Si en una aula es llegiren primer alguns fragments del Llibre dels fets original i després El llibre desfet, què t’agradaria que descobrira l’alumnat sobre el procés de reescriure i reinterpretar un text clàssic?

Tot i que pense que llegir primer el que escriu Jaume i després el que escriu Pau pot resultar enriquidor, El llibre desfet està concebut per a funcionar com a porta d’entrada a l’obra de Jaume I. Per a mi, el camí natural és començar pel relat de Pau, de forma que et desperte ganes de comprovar què és verídic i què ha sorgit de la seua creativitat desbordant, i aleshores recórrer a Jaume. En realitat, allò ideal seria que es generara un diàleg constant entre les dues obres, un anar i vindre que mai deixara de revelar noves interpretacions.

El llibre desfet és només una reinterpretació de moltes que es poden fer. De fet, les persones ens passem la vida reinterpretant i reescrivint mites i clàssics, ja siga en un suport material, com un llibre o una pel·lícula, o en la nostra ment, imaginant que el romanç tortuós que estem vivint ens col·loca en els rols de Romeu o de Julieta, o que la travessia plena d’obstacles fins a aconseguir un contracte de lloguer o un títol acadèmic és pitjor que la que va viure Odisseu. Tant de bo El llibre desfet contribuïsca a fer créixer en els lectors i les lectores la consciència que poden relacionar-se de forma lliure i a la vegada rigorosa amb qualsevol obra artística, ja siga clàssica o actual.

10.   Després d’escriure aquesta novel·la, quin creus que és el missatge més valuós que pot emportar-se un lector o una lectora de 14 o 15 anys?

Crec que eixa resposta és completament personal i que només la tenen elles i ells, així que hauran de descobrir-la llegint El llibre desfet!

Llegeix-ne un fragment

Per mitjà d’aquesta entrevista podem comprovar que, si sabem com obrir eixa porta d’entrada, els clàssics no són peces de museu sinó textos vius que continuen generant preguntes, debats i noves lectures. El llibre desfet exemplifica com la reescriptura es pot convertir en una poderosa ferramenta didàctica per a acostar el patrimoni literari als lectors més joves sense renunciar ni al rigor ni a l’esperit crític.

Per al professorat de llengua, la novel·la obri múltiples línies de treball: la comparació de textos, la reflexió sobre l’evolució lingüística, l’anàlisi de les veus narratives, la relació entre literatura i societat o la producció de noves reinterpretacions creatives. En definitiva, una oportunitat per a demostrar a l’alumnat que llegir un clàssic no significa mirar només cap al passat, sinó també entendre millor el present.

I potser aquest és el valor principal de la proposta: ajudar els joves lectors a descobrir que qualsevol text pot ser interrogat, reinterpretat i posat en conversa amb el seu temps. Perquè la lectura més significativa no és la que busca respostes definitives, sinó la que desperta noves preguntes.

El llibre desfet arriba a les llibreries el 16 de setembre de 2026.