Bromera utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si segueixes navegant entenem que ho acceptes.

El castell blanc

La vida d’un jove italià, culte i apassionat, es veu truncada per sempre quan és capturat pels pirates en algun punt entre Venècia i Nàpols i venut com a esclau al mercat d’Istanbul. El comprador, un savi turc delerós d’aprendre els avenços científics d’Occident, li demana que li ense-nyi tot el que sap: només després d’haver interioritzat aquell «tot», l’alliberarà. Mestre i esclau, que guarden una semblança física inquietant que els meravella i els aterreix alhora, inicien així un procés d’intercanvi de coneixements, pecats i secrets tan exhaustiu que arribarà a confondre les seves personalitats.

Ambientada a la Turquia del segle XVII, El castell blanc aborda un tema fonamental en l’obra d’Orhan Pamuk: l’afirmació de la identitat i l’intercanvi entre cultures. La recomanació entusiasta d’aquesta novel·la extraordinària en les pàgines de The New Yorker per part de l’escriptor nord-americà John Updike va descobrir internacionalment el Premi Nobel de Literatura.

Autor/a: Orhan Pamuk
Núm. col·lecció: 136
Pàgines: 197
ISBN: 9788498241983
Format: 15 × 23,5 cm
Traductor: Carles Miró
Coberta: Ali Meyer/CORBIS/COVER

Orhan Pamuk

[nbsp]

Orhan Pamuk (Istanbul, 1952) és l’autor més important de la literatura turca actual. La seua obra ha estat traduïda a més de trenta-cinc idiomes i publicada en un centenar de països.

Ha rebut nombrosos guardons internacionals, entre quals hi ha el Premi France-Culture, el Premi al Millor Llibre Estranger de The New York Times i el Premi de la Pau dels Llibreters Alemanys. El 2006, l’Acadèmia Sueca li atorgà el Premi Nobel de Literatura, en reconeixement a la seua trajectòria com a escriptor i al seu compromís amb drets humans.

Pamuk, fill d’una família acomodada, va començar els estudis d’Arquitectura a la Universitat d’Istanbul, però els va abandonar perquè estava més inclinat a la pintura i a l’escriptura. Sí que va acabar, però, la carrera de Periodisme, encara que mai no va arribar a exercir. Durant el període universitari va escriure dues novel·les, Cevdet Bey i els seus fills (1979) i La casa del silenci (1983), però el primer èxit li va arribar amb la publicació d’El castell blanc, el 1985. Aquest títol, la primera de les seues novel·les traduïda a l’anglés, va cridar l’atenció de l’escriptor nord-americà John Updike i li va obrir les portes de l’èxit.

Pamuk va viure durant tres anys a Nova York, on va treballar de professor visitant a la Universitat de Colúmbia. Allà va redactar la quarta novel·la, El llibre negre (1990), considerada per alguns crítics com una de les seues millors obres.

Em dic Vermell (1998) i Neu (2002), l’han fet conéixer arreu del món com un literat amb personalitat pròpia. Ambdues novel·les aborden el tema dels conflictes derivats de Turquia, dividida entre l’Orient i l’Occident, on la cultura laica competeix amb l’islamisme radical. Precisament aquestes obres inclouen una dimensió política que uns quants anys després, el 2005, va dur problemes a Pamuk. Les seues declaracions al diari suís Tages Angeizer, on afirmava que a Turquia van ser assassinats trenta mil kurds i un milió d’armenis, el van obligar a abandonar el país. A més, uns mesos després d’aquesta entrevista, es va incorporar un article nou al codi penal turc segons el qual aquell que insulte explícitament Turquia pot ser condemnat a presó. A Pamuk, li van aplicar aquest article amb caràcter retroactiu, i va ser jutjat a les acaballes del 2005. El cas va causar un gran enrenou internacional, i finalment va ser absolt.

Un dels seus últims èxits, Istanbul, ciutat i records (2006), posa en relleu la situació dels turcs, sumits en la melancolia d’un poble que va ser un imperi, però que necessita Occident per a construir el seu futur. El missatge de Pamuk resulta sempre molt atractiu per als lectors europeus, perquè és el d’un turc que parla com un occidental, mentre que se’l reconeix escindit entre dues cultures.

Altres colors és l’últim títol que ha publicat Pamuk, el primer llibre després de rebre el Premi Nobel. Es tracta d’un recull de diversos articles en què hi ha des de trets autobiogràfics i assajos sobre cultura, fins a humor o anàlisi política. Així mateix, hi trobarem algunes de les claus de l’escriptura de les principals novel·les de l’autor i l’únic conte de l’escriptor: «Mirant per la finestra». L’obra inclou l’elogiat discurs de recepció del Nobel «La maleta del meu pare» i una mostra de les pintures de Pamuk. El Museu de la Innocència suposa el seu esperat retorn de a la novel·la, ja que és la primera obra de ficció que escriu després de rebre el guardó.